Dues Itàlies en una

Itàlia va jugar com la Itàlia de tota la vida quan li va convenir per recuperar l'honor i escriure la història com s'ha escrit gairebé sempre. Itàlia és un mal enemic quan hi ha comptes pendents. No hi ha vendette que durin 100 anys. Aquesta n'ha durat vuit, una eternitat quan hi ha pel mig paios com Buffon, Chiellini, De Rossi... És qüestió de temps. Tard o d'hora et trobaran. Però Itàlia també va jugar com si volgués assemblar-se a Espanya, amb menys possessió i més vertigen, però amb un estil admirable en un primer temps que va tenir aires de bany amb De Gea volant de pal a pal encara que en el gol posés la barrera a ull. Conte va posar paraules a les sensacions que va deixar per moments un equip que, a diferència de tantes i tantes vegades, es va guanyar el que va rebre, sense res a retreure-li: «Itàlia no és només catenaccio, és mig Atlètic i mig Barça». Els dos models que s'imposen i que, simplificant, parteixen en dos el món del futbol enmig d'agitats debats. Per més undécima que llueixi, el Reial Madrid no és una referència (en els sortejos, sí) ni ningú pretén seguir els seus passos. Itàlia, dos models en un, a mig camí dels uns i dels altres, més lluny de la inimitable essència blaugrana, que també ha canviat i l'acosta una mica més en aquell gust per anar de pressa i no entretenir-se per arribar al davant, que del cholisme del qual se sent més a prop per naturalesa.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Un túnel de De Rossi a Iniesta va retratar aquest canvi de papers, el món al revés, o del dret, perquè Espanya només s'ha assemblat a l'Espanya ideal en els primers passos quan va posar el peu a França amb més determinació que ningú, lluny dels fantasmes del Mundial i consagrada pels mateixos que demanaven caps després de la derrota. La campiona s'ha anat empetitint fins a perdre el rastre de l'hegemonia que la va portar a dominar el món, sostinguda pel triangle que millor ha entès i ha dominat aquest joc: Busquets, Xavi, Iniesta.

Espanya ja no és el que va ser, de la mateixa manera que podria haver-li passat al Barça sense l'aparició del trident. Ni tan sols Messi és invencible. Tots ho sabíem, però les seves llàgrimes ens ho van recordar a primera hora amb tota la crueltat i ens van acompanyar tot el dia sota la suor freda d'imaginar-nos que algun dia digui del Barça el que va dir de l'Argentina: «Ho deixo». Quant deu trobar a faltar Leo Iniesta, i Xavi, i Busquets, sempre a punt per mimar-lo. I quant donarien ells per haver-lo tingut al seu costat, allà al davant, on abans hi havia Villa i on Piqué va tenir més a prop el gol que els dos davanters centre. El temps passa i Espanya ha anat perdent peces que l'han anat allunyant d'una Espanya que ja no existeix. I el primer cap que demana la fúria és el de Del Bosque.