¡Volem el pseudo-triplet!

És massa tard per fer teatre (recitar allò que «com que nosaltres no som finalistes, el que passi a Milà ni ens va ni ens ve») o per perdre el temps desgranant veritats o mentides («si som equànimes reconeixerem que aquest any la Champions la mereix més aviat l'Atlètic»). Les coses són molt més clares i directes: el barcelonisme desitja ferventment que l'Atlètic guanyi. Que guanyi com sigui. Pel resultat més ampli possible. Que els aficionats matalassers puguin cantar-los cançons intencionades als seus veïns prepotents. Que la nit sigui llarga a les alcoves catalanes.

No importa que aquesta preferència recaigui en el mateix Atlètic que va eliminar els blaugrana en els quarts de final de la Champions. No importa que Simeone sigui el màxim estendard de l'antifutbol modern perfecte, és a dir, el més oposat al que el barcelonisme exigeix al seu propi equip.

Encara que existeixin altres coses importants, que n'hi ha, el món en general i la vida en particular vistes des de determinat angle essencialista són un pols etern i sense quarter entre Barcelona i Madrid. Tot el que pugui tenir la més mínima relació amb el que senten entre les dues comunitats/sensibilitats/moviments té la mateixa resposta automàtica: que no guanyi l'altre. Ni tan sols en els moments en què no participi el meu. No, no és odi; hi ha moltes coses complexes que no caben dins de les paraules que utilitzem habitualment. Tampoc és un rebuig al diferent, ja que el Barça té molts que li són diferents amb què conviu en pau. En tot cas és un sentiment que s'assembla més a una postura. O és similar a un principi, com al principi de, per exemple, desitjar que els dolents paguin, cosa que comparteix tota la bona gent del món.

Per al barcelonisme això d'avui té un component complementari nítid. Porta al sarró un gran doblet, però si guanyés l'Atlètic aconseguiria a efectes pràctics una mena de pseudotriplet, perquè donaria més valor al que ha conquistat. Per al Barça una victòria de l'Atlètic seria l'èxit d'un competidor que aquest any ha tingut més sort i encert a Europa. En canvi, una victòria del Reial seria una aparent validació de les martingales de Florentino a la seva llotja, la coronació del joc discontinu i la política esportiva erràtica que practica el seu club, i el colofó de les celebracions xulesques que efectua Cristiano Ronaldo (només si qui marca és personalment ell, perquè el que fa la resta del seu equip és una altra cosa).

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

Tots sabem que una Champions més per al Reial tindria un altre efecte indesitjat/indesitjable: l'apoteosi d'aquesta tribuna de premsa de què ja vam dir que era sens dubte la línia més consistent i efectiva del primer equip del Madrid, la clau dels dubtes suprems de molts àrbitres en moments decisius i del maquillatge de les pitjors derrotes. Als seus protagonistes els veiem a la tele, els escoltem a la ràdio, els llegim als diaris i ens maregen a internet. Aquesta tribuna de premsa fa dies que afila la punta dels llapis (i de tot el que tingui forma de tub) per al moment en què pugui proclamar solemnement la devaluació del títol de Lliga del Barça. Fa dies que prepara riallades perquè semblin naturals i espontànies. Únicament el corroeix un temor: que una derrota del Madrid el condemni a una altra temporada intentant triomfar parlant de qüestions fiscals, de denúncies als tribunals o de decisions indissimulablement polítiques i tendencioses de persones com la senyora Dancausa.

!Que Simeone des de la banda estalviï als barcelonistes tot el que Godín i Juanfran no puguin resoldre per la via directa des del camp! Avui el barcelonisme tancarà els ulls, entre altres coses perquè és poc probable que l'antiesportivitat consentida arribi fins als turmells de Neymar. Però potser avui, sorpresa, veurem un arbitratge sever en relació amb l'Atlètic... Futbol és futbol, que diuen alguns.