L'altra mirada

«Vaig ser dos anys sub-Pitxitxi. Em deien que era un 'Saviolita'»

«Vaig ser dos anys sub-Pitxitxi. Em deien que era un Saviolita»_MEDIA_1

«Vaig ser dos anys sub-Pitxitxi. Em deien que era un Saviolita»_MEDIA_1 / JOAN CORTADELLAS

2
Es llegeix en minuts
JORDI TIÓ
BARCELONA

Convertit en una de les grans revelacions musicals amb el seu primer disc, Jo mai mai, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 9-6-1979) té tanta passió per la música i el teatre com pel futbol. Tanta, que fins a tres vegades s'ha deixat els lligaments encreuats i els meniscos pel camí.

-Constato que el seu amor pel futbol és indestructible.

-Sí, pel futbol i l'esport, en general. Vaig començar jugant a hoquei sobre patins, al Sant Llorenç de Sant Feliu, després vaig passar al tennis i, ja amb 14 anys, vam fundar un equip de futbol sala amb uns amics en què vaig jugar 15 anys. Primer ens dèiem Els Pagesos i, més tard, El Quinto, en homenatge al quinto de birra que ens preníem després del partit. Ja veu que esport i oci anava molt relacionat.

-Vostè era de fer gols.

-Durant dos anys vaig ser sub-Pitxitxi de la Lliga. Em deien que era un Saviolita. M'escapava dels defenses i com que no podien frenar-me, al final em van lesionar.

-¡No em digui que un trencacames li va arruïnar la carrera!

-No, he, he, he. Vaig descobrir la debilitat dels meus genolls, que van decidir que havia de dedicar-me a alguna cosa més tranquil·la. I vaig pensar: «Mira, millor que facis teatre, música... Tranquil·litza't i deixa això de l'esport». I en això estic.

-¿I ara no fa res?

-Jugo a cartes, al dòmino, a la petanca, com els avis... (diu de broma). No, vaig en bici per Collserola i també corro una miqueta, encara que m'avorreix córrer. El que no puc fer són girs de genoll descontrolats perquè tinc els lligaments trencats. En aquest cas, em llanço a terra i me'l recol·loco jo mateix. ¡Ja ho veu! He patit molt, potser per això em surten aquestes cançons tan dramàtiques.

-Vostè és molt del Barça.

-Sí, molt, però sóc més culer de bar que de camp. Disfruto més amb l'ambient del poble que a l'estadi, tret que es tracti d'un partit molt especial.

-Quan estudiava Econòmiques a l'Argentina, va viure un Boca-River i un River-Boca.

-Allò és increïble. Tenia 20 anys i recordo que havia mort un aficionat. Vam anar al partit de la Bombonera cagats, i com que ens havien avisat que t'ho podien robar tot, fins a deixar-te en pilotes, hi vaig anar amb uns pantalons molt vells i un pijama per samarreta. Érem estudiants i amb poca pasta, i no volia perdre un dels dos jerseis que tenia. Aquí els clàssics Barça-Madrid són més serens, amb una eufòria controlada.

Notícies relacionades

-¿Com veu el Barça de Tata?

-M'agrada el tremp de l'entrenador. Si tenim paciència, crec que hi haurà bons resultats.