Seguer, el gran comodí

«Del cros i la marxa atlètica a un compàs desenfrenat, de simfonia patètica, com un taxi desbocat, corre, vola, es desplaça, dribla, arrenca, trota, salta, talla, xuta, centra, passa i no comet cap falta». Al cap de poc de conèixer-se la mort dimecres a la nit, als 90 anys, de Josep Seguer, Manel Tomàs, responsable del Centre de Documentació del Barça, va recuperar aquesta immillorable definició del futbolista feta el 1948 per la revista satírica El Once.

Seguer feia de tot i tot ho feia bé; així de fàcil. S'havia acabat la guerra, i el xaval, nascut el 6 de maig de 1923 a Parets del Vallès, encara compaginava la seva passió pel futbol amb la necessitat de donar un cop de mà a la barberia familiar, coneguda com a Can Patetis, sobrenom que l'acompanyaria de per vida. Allà afaitava pagesos per cinc cèntims la barba quan l'hi permetia la pràctica del futbol. Cada matí li tocava llevar-se a les sis per arribar a les Corts a dos quarts de deu si volia ser puntual en l'entrenament. Anava en tren fins a la plaça de Catalunya, on agafava el tramvia 59, que el deixava a prop de l'estadi, allà on hi ha l'actual Illa Diagonal. Normalment l'acompanyava Marià Gonzalvo, que hi anava des de Mollet. Un Barça de dimensions encara manejables, molt més familiar i pròxim, que pagava al nouvingut Seguer 250 pessetes anuals de fitxa, amb sou mensual de 150 i un plus de 50 per sufragar aquest tràfec constant de desplaçaments.

De tot menys porter

Per al soci de les Corts, Seguer era una assegurança de vida que va durar 14 temporades (del 1943 al 1957) i la formidable xifra de 470 partits, en què va arribar a marcar 133 gols, una quantitat més que respectable per a algú destinat al paper de lloctinent. El seu palmarès, tot un luxe: 5 Lligues, 4 Copes, 2 Copes Llatines, 1 Copa d'Or i 3 Copes Eva Duarte. Pocs clàssics poden presentar aquest full de serveis quan qualsevol títol resultava caríssim d'aconseguir si jugaves amb el Barça.

Tal com li agradava assenyalar, excepte de porter, va jugar en totes les posicions, sense importar dreta o esquerra, a dalt o a baix. La seva primera posició estable va ser la d'interior dret, consagrat gràcies a la consecució d'una Lliga en què formava front d'atac amb Basora, César, Badenes i Valle, una davantera avui relegada a l'oblit en la memòria històrica barcelonista.

Més tard, quan va explotar el fenomen Kubala, Seguer va endarrerir la posició perquè al davant hi havia un autèntic overbooking de talent, i es va adequar a quedar encaixat com a lateral dret en l'alineació entre dos personatges realment extraordinaris, el porter Antoni Ramallets i el central Gustavo Biosca, el gran Gitano, l'únic supervivent ja de l'equip titular del llegendari Barça de les Cinc Copes (Flotats i Tejada també sobreviuen d'aquella plantilla extraordinària).

Un home de club

La defensa de tres formada per Seguer, Biosca i Segarra es va convertir en referencial i, al costat dels seus habituals companys, va arribar a la selecció espanyola, on va ser internacional en quatre ocasions. El comodí per naturalesa també va aprendre a marcar i es va convertir en assecant habitual de les figures rivals. Entre Seguer i Flotats acostumaven a frustrar les exhibicions d'Alfredo di Stéfano, que contra el Barça mai va poder oferir el seu extraordinari nivell de rendiment habitual. De Seguer va ser la firma del primer gol internacional aconseguit pel Barça en una Copa Llatina, i a Patetis també el van conèixer com el Diésel per la seva fiabilitat i destresa per solucionar les tasques.

Notícies relacionades

Mor als 90 anys Josep Seguer, llegenda del Barça de les Cinc Copes

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Entrega, punt d'honor, honestedat... són qualificatius sempre presents en la definició de Josep Seguer Sans, home de club sòlid, que va jugar al Betis quan es va acostar l'ocàs de la seva carrera, però que va tornar de seguida a casa per entrenar joves promeses, una vegada penjades les botes.

Seguer va col·laborar amb Kubala en la creació de la primera Escola de Futbolistes del Barça i va fer una curta carrera com a segon entrenador de l'equip quan portaven les regnes tècniques el mite hongarès, Josep Gonzalvo i César Rodríguez, abans de passar un trienni forjant promeses en el filial blaugrana. En la temporada 1969-70 va fer de tècnic pont entre Artigas i Buckingham en el primer equip.