Article d'Antoni Basas: Una setmana per emmarcar

Tres impactes de l’última setmana. El primer, comprovar la desesperació de la premsa del nacional-madridisme. No contents amb el ridícul ofensiu de l’any passat de cagòmetres i villarats, ara inventaven el final de cicle, sense voler adonar-se que el futbol del segle XXI mira cap a Barcelona. A sobre, el Barca va contestar al camp: 6-1 al Saragossa.

El segon, quan resulta que Guardiola no va a Madrid a recollir un premi perquè es queda a estudiar… ¡la Cultural Lleonesa! I ho remata amb una altra frase per a la Pep-antologia, parlant de la Copa: «Aquí no es llença res». ¿Com volen que un tipus així no tingui el respecte dels jugadors?

I el tercer, es clar, es el 4-0 d’Alcorcón, sumat al 0-2 de Lleó, i jugant amb els suplents. La diferència és clara: el Barca s’ha construït amb criteris esportius. El Madrid, amb criteris comercials. Al vestidor del Barca mana l’entrenador. Al del Madrid, on sumen nou entrenadors en sis anys, manen els jugadors i, encara per sobre d’ells, manen presidents com l’actual que són els que de veritat fitxen i alineen.

Diuen que així es guanya el mercat global, però curiosament el món no en vol saber res d’aquesta gent. A Washington, a Chicago o a Nova York he mantingut curioses converses sobre la Lliga espanyola amb taxistes (molts dels quals africans) i fins i tot els més madristes ho tenen clar: que no els parlin de Cristiano Ronaldo, ni de Benzema. Els taxistes futbolers dels Estats Units parlen de Xavi, d’Iniesta i de Messi. Admiren el joc del Barca. Els llatins hi estan rendits. La passió pel Barca es planetària. ¿Sabrem fer-ho durar molts anys, tot plegat?

Tot aixo s’ha de dir, encara que quan es té la sort de viure una època com aquesta, un elemental sentit de l’oportunitat convida a no parlar del Madrid, ni que sigui perquè festivals com el del 4-0 parlen per si sols.

Notícies relacionades

Històrica Final Four catalana

Vine a escalar i queda't a dormir

I per un cert sentit de l’elegància. En aquests darrers sis anys, el Barca ha tingut dos entrenadors com Rijkaard i Guardiola, que han dotat de sentit comú i serenitat el discurs conceptual elaborat a can Barca, un discurs que histèricament s’havia mogut entre els extrems d’èpica o victimisme.

El seu respecte pel contrari, el seu silenci sobre els àrbitres, el seu constant recordatori que el mèrit és dels jugadors, la seva preferència pel planter, l’escala salarial imposada al vestidor, l’educació amb què tracten aficionats i periodistes, el seu magisteri sense pedanteries, i en el cas de Guardiola la seva plena dedicació, tot això unit als resultats ensenya que el treball honest desplegat amb elegància és el camí. Que tal com està el pati a Catalunya no és poca cosa. Que triomfi gent com Guardiola és bo per al futbol i per a la vida.