Article d'Antoni Bassas: 'L'orgull de ser culer'

La meva confiança en aquest Barça de Guardiola, Iniesta, Messi, Xavi, Etoo, Valdés, Piqué, Alves i companyia és tan gran que ja fa dies que tinc el cava a la nevera. Aquesta temporada només la podem acabar de dues maneres: bé o molt bé. Aquí estem, al maig, líders de la Lliga, finalistes de la Copa i amb un Chelsea que va venir tan espantat per les golejades al Lió i al Bayern que va celebrar el 0-0 de dimarts passat com una victòria. I el millor de tot és que no estem parlant només de la possibilitat de guanyar tres títols, sinó de la capacitat de guanyar- los.

Altres anys hem tingut possibilitats fins molt al final. Ara tenim joc i jugadors per fer-ho possible. Però passi el que passi, no tinc paraules per agrair com aquest equip m'ha arribat a fer sentir orgullós del Barça. Tot el que m'ha emocionat aquest viatge compartit d'una història improbable durant 8 mesos i 53 partits. Que ben representat que m'he sentit davant Espanya i el món sencer per això que Guardiola va qualificar de "proposta". Que feliç que em sento de saber que, a tot el món, la gent a qui li agrada el futbol estima el Barça. De la personalitat, l'equilibri i la categoria amb què aquest equip ha sortit a jugar al camp. De com tot això ha estat possible amb joc net, molt treball i gent de la casa, molta gent de la casa.

No m'estic cobrint davant un mal pas aquest vespre. Només dic que si el camí cap als títols no sempre ha estat fàcil, ara es converteix en un filferro finíssim i serà necessari que tinguem una disposició molt més generosa amb l'equip i el seu esforç que la que hem tingut fins ara. Es mereixen que els ajudem a sostenir-los amb una actitud mental definitivament alliberada. És temps de creure en nosaltres mateixos. En el que som i el que representem.

MIREU, LA HISTÒRIA d'aquesta temporada es podrà escriure en dues columnes. En una hi posarem: "Em canviaria per ells ara mateix", de Casillas; "Quan parla el Pep, aprenc", de Heinze; "Juga a futbol com cap equip d'Europa", de Manolo Jiménez; o "és una cosa immensa, el Barça és el millor equip del món en tot", de Manolo Preciado. En l'altra, hi escriurem: "¿D'on és l'àrbitre?", de Schuster; el Villarato, de Relaño; el Cagómetro, de no sé qui, o "hem de chorrear el Liverpool", de Boluda. Cadascú és molt lliure de jugar les seves cartes, però si les comparem, el joc exhibit pel think tank blanc durant tota la temporada ha basculat entre la impotència i l'avorriment indissimulat. Llegim, si no, la carta d'un lector d'EL PERIÓDICO publicada dijous sobre el to de la retransmissió del Barça-Chelsea d'Antena 3.

I fins i tot així és veritat que a Catalunya no ens hem tret de sobre una ancestral tendència a pensar en el pitjor i a parar atenció al relat que arriba de Madrid. En part és inevitable, és una qüestió de volum dels mitjans de comunicació. Però ja seria hora que trenquéssim la cadena psicològica. Sobretot perquè aquest any el relat interessat quedava desmentit per la dura --i blaugrana-- realitat.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

El nacionalmadridisme, que sempre ha estat excloent, aquest any s'ha convertit en una narració desagradable i provinciana. Tots tenim moltes ganes aquest vespre. Partint, no obstant, de la base que el partit és més important per al Madrid que per al Barça. L'equip de Guardiola pot deixar la Lliga sentenciada. El Madrid, no. La persecució de l'equip blanc ha estat espectacular i mereix un enorme respecte. El seu joc, no. És favorit perquè juga a casa, sí, però, ¿qui si no aquest Barça pot guanyar en qualsevol camp?

Mireu i escolteu el Madrid-Barça amb alegria, assaborint que quan el futbol mundial ens mira, Catalunya i Barcelona estan immillorablement representades.