Només cal un últim gest d'ETA

Exigiu gestos a tort i a dret. Que es valori la vostra "audàcia" en dissoldre-us. Que els presos s'apropin a llurs famílies per a rebre el caliu que tant s'han guanyat. Que us redueixin les penes, malgrat que això no minvi la pena de les vostres víctimes. Que sigueu homenatjats pels companys de causa i encimbellats com a "herois" d'una lluita amb un únic rival: la democràcia.

Exigiu, sí, gestos. Que es qualifiqui de "danys inevitables" els cossos desmembrats, les ànimes segrestades, les ments extorquides, les esperances esquinçades, els esperits torturats, els projectes robats, les il·lusions bombardejades. I seguiu exigint. Que s'oblidi i es perdoni –i fins i tot es comprengui-, tanta discòrdia estesa, tant d'odi divulgat, tanta metzina escopida, tant de cinisme escampat, tanta quotidianitat destrossada. Més gestos. Que ens empassem els "diàlegs" capciosos, els irrisoris penediments, els discursos encaputxats, la mesquinesa parapetada, les treves-farsa...

Alguns, molts, en canvi, només us exigim l'últim gest, un únic gest: que ETA desaparegui del mapa per sempre més.