Gràcies per tot Carles, descansa en pau

L'adéu sobtat d'en Carles Vilarrubias i Alarcón ha estat un cop dur. El cor m'obliga a dedicar-li unes sentides línies. A tall de merescut homenatge, alhora que en senyal de suport i empenta a tota la seva família. Especialment a la seva esposa i fills. Ens l'han pres de manera inesperada. Abans d'hora. La seva absència em remou. Em provoca un conjunt de sensacions interiors difícils de bastir damunt d'un paper Per això, les obro amb una frase d'en Miquel Martí i Pol. En la certesa de retrobar-nos quan sigui l'hora: "Tantes coses se m'han perdut amb tu... que em resta a penes l'espai de mi mateix per recordar-te". La mort és com un lladre. Ve d'amagat, com ensurt que no et permet reaccionar. Tot i veure-la passar massa sovint, mai no ens en sabem avenir. Ens trobem immersos en una voràgine malaltissa. Voldríem controlar la immortalitat. Som il·lusos. Aquesta sotragada ens capgira esquemes. Sovint, marxa alguna persona de l'entorn immediat. Però ningú no mor mentre hi ha algú que el recordi.

El poeta afegeix que «és en la mort on aprenem de viure». Aquest joc de paraules palesa un contrasentit. La mort és el domini de la fosca. Cal viure en claredat de vida. Sense cercar-la, l'amargor de la basarda sovint ve sola. Tot i això, molta gent viu d'esquena a aquesta realitat. No hi veu més enllà. El mateix pensament de marxar ens hauria de produir un esclat esperançat. Si ens engoleix la melangia, el rellotge horari s'atura. L'existència del final ens fa volar. Ens crema les entranyes. Revela la bellesa d'un restar contra tot designi. Hem de pautar un créixer progressiu. La tenalla de l'adéu no ens ha de limitar cap vivència. Si tot plegat no són més que foteses, fer l'amor, menjar, beure, dormir, créixer i tot, la mort seria un alliberament.

La vida és l'eix entorn del qual girem. Amb la mort ja no som. La rigidesa dels qui preveuen un més enllà buit els hauria d'embogir. Mai no voldria esmicolar el pas del temps. La fe en el silenci d'una vida eterna amaga un ventall infinit. Lluito per a reptar la buidor des del mateix silenci. Tot és un gran misteri. Convinc, tanmateix, que l'essencial s'amaga rere l'empremta que ens dóna la persona que diu adéu. Sense exigir-nos cap llei de recompensa, ens convida a apaivagar la solitud, la tristor, l'enyorança i els miratges. Em nego a abandonar-me en la caiguda lliure d'un penya-segat. La mort no és morir-se un mateix. Ho és el fet de perdre alguna persona estimada. Com en Carles, de qui escenifico la maduresa d'una existència plena.

És ací on cal entendre que comprendre és ajudar a curar. Acaronar verbalment algú i respectar els seus espais i silencis és bona manera de drenar ferides. Al capvespre de la vida, el vell pelegrí mai no mira enrere. L'envaeix un sentiment cofoi pel conjunt de feina ben feta. Ell encarnava aquest rol. Segur que pensaria haver deixat coses per fer. En bones mans, això sí.

La seva pèrdua ens és difícil d'apaivagar. Lluitarem per mantenir el seu record. Acabo amb més versos del poeta de Roda: "Infinitament clara la teva llunyania no m'inquieta, perquè la teva mort se'm converteix a poc a poc, en pràctica de vida. Tot és fluent al lloc on ara et penso. I el contrapunt del teu silenci posa l'accent precís al blau d'aquesta tarda que, al cap dels dits, molt lenta se m'esfulla". Amic Carles, descansa en pau!