La fractura a Catalunya, segons un ingenu decebut

Quan fa un any, o potser abans, em parlaven sobre la fractura que, segons determinats sectors mediàtics i polítics, asseguraven que existia a Catalunya, jo ho negava amb convicció perquè em bellugo en diferents àmbits de la societat i el que jo realment percebia era que el tema polític sempre quedava relegat a un segon terme i l'amistat o els vincles familiars apaivagaven qualsevol espurna que pogués provocar una discussió per qüestions ideològiques.

En els últims mesos, i sobretot a partir de l'1 d'octubre, aquesta percepció ha fet un tomb notablement substancial, de tal manera que està aflorant tot un seguit de gent que ha sortit de l'armari per exhibir aquest sentiment exageradament espanyolista que tenia tan ben amagat, o si més no ben dissimulat. Sí, són tots aquells que el moviment sobiranista l'obserbaven impassibles des del sofà com el famós 'soufflé' que mai havia de fructificar. I com han reconegut alguns en les manifestacions a les que per primera vegada han assistit, "estaven callats i amagats". De cop i volta s'han despertat, despenjant banderes i verbalitzant la ira contra tot allò que ensumés a flaire independentista. A partir d'aquí, excepte determinades excepcions, aquest sentiment a passat per damunt de tot.

En aquest sentit, avui torno a reconèixer que he estat molt ingenu sobre molts aspectes que estan succeint, i molt decebut perquè estava convençut que els que han manifestat durant molts anys sentir-se còmodes en un país cohesionat amb cultura i costums propis, no estiguin disposats a acceptar la voluntat majoritària dels catalans, de la mateixa manera que els que que no ens sentim representats per aquest Estat ho hem acceptat un fotimer d'anys de manera democràtica.