Associació Nou Quitxalles: Calen solucions visibles per a petits invisibles

Són invisibles no perquè no es vegin o s'amaguin, sinó perquè no els volem veure, perquè molts miren cap a un altre costat.

A les gran ciutats -no del tercer món, sinó del primer- existeixen infants com l'Esperança, una petita de 5 anys que vaig conèixer, a la qual li costa fer un àpat, sí, sí, un mos al dia; a la qual han expulsat de casa amb tota la família d'un dia per a un altre, uns senyors estranys i seriosos amb un paper a les mans acompanyats pels Mossos; que s'ha quedat sense la seva petita habitació, el seu llit i aquell petit escriptori de fusta on feia els deures i pentinava la nina.

Són petits que porten l'ombra de l'ensurt i la por dibuixada al rostre per allò que va succeir i per la incertesa de què passarà l'endemà; petits als quals la mala alimentació perfila cossos esprimatxats i cervells que es desenvolupen amb dificultat; als quals l'angoixa els desconcentra a l'escola i mina el seu aprenentatge i el seu futur.

Aquests petits els veig sovint -no puc mirar cap a un altre costat-, es veuen a l'Associació Nou Quitxalles de l'Hospitalet, i són molts més dels que ens imaginem i dels que consten a les estadístiques i a totes les ciutats. Però en aquesta associació es fan visibles: se'ls faciliten beques menjador, reben el suport de voluntaris que els fan l'acompanyament escolar i psicològic, juguen, fan deures, els donen de berenar i, si fa falta, un petit ajut econòmic de rescat: aquí teniu.

I a ells, qui els ajuda? La societat civil, les empreses privades, els voluntaris. I l'Administració? Doncs està ocupada amb altres temes. Els de Nou Quitxalles necessiten més locals per poder atendre més petits -com publicaba El Periódico recentment- i l'Administració té locals buits a la ciutat. Algú veu la solució? O és que aquesta també s'ha tornat invisible?