Anar al contingut

GENT CORRENT

Ramon Rami Porta: "Llegint Greene viatges per tot arreu"

El doctor Rami, responsable del Servei de Cirurgia Toràcica de l'Hospital Universitari Mútua Terrassa, és també un erudit admirador de l'obra de Graham Greene

Mauricio Bernal

Aquesta podria ser una entrevista sobre el càncer de pulmó, perquè el doctor Rami és una eminència en el tema, perquè va presidir l’últim congrés internacional del ram –a l’octubre, al Japó–, perquè va encapçalar la comissió que va revisar el sistema de classificació de la malaltia segons la seva extensió anatòmica; perquè ostenta el càrrec de responsable del Servei de Cirurgia Toràcica de l’Hospital Universitari Mútua Terrassa. Però no. Aquesta entrevista és sobre l’altra vida del doctor Rami. Aquesta entrevista és sobre Graham Greene.  Sobre l’escriptor anglès també pot dictar càtedra.

–Greene va morir el 91. Quan vostè ja n’era un consumat admirador, ¿oi?
–Sí… Sempre és trist perdre una personalitat com aquesta. A mi, la seva mort em va servir per interessar-me per la seva vida.

–¿Què vol dir?
–Que fins llavors no m’interessava la seva vida, només les seves novel·les. Però al començar a saber coses de la seva vida vaig començar a llegir-lo d’una altra manera, perquè de vegades el sentia parlar a ell; o perquè ara sabia per què havia escrit L’americà tranquil, o per què havia escrit Els comediants.

–Suposo que en aquest context va anar per primera vegada a Berkhamsted, ¿oi?
–Sí. Va ser l’any 97. Era a Londres tres dies i se’m va acudir anar a la seva ciutat natal. Vaig anar a l’escola del poble, on ell havia estudiat i on el seu pare havia sigut... headmaster; una mena de directiu. I vaig demanar que m’ensenyessin la green baize door.

–¿La què?
Green baize door. És una porta forrada per un costat amb un feltre verd que separava la zona on vivien els Greene de l’aula. Aquesta porta, que apareix en moltes de les novel·les, per a ell sempre va ser una frontera, i la frontera és un tema recurrent seu.

–¿I els festivals Greene? Tinc entès que hi és un assidu.
–Bé, tot va començar en aquell viatge, perquè allà vaig entrar en contacte amb David Pearce, un dels fundadors del Graham Greene Birthplace Trust, i que l’any següent va organitzar el primer festival.

–Expliqui’m, ¿quins altres viatges ha fet seguint Greene?
–Doncs miri: al Vietnam vaig poder visitar alguns escenaris de la seva literatura i, per cert, comprovar que eren tal com ell els havia descrit. El Londres de Greene, naturalment... A Budapest també vaig visitar els llocs que ell va visitar. A Buenos Aires vaig anar al Lancaster Hotel, on ell es quedava, i també a la cafeteria Richmond, al carrer Florida, que surt a El cònsol honorari.

–Digui’m una cosa: ¿què li ha aportat Greene a la seva vida?
–Una vegada em van preguntar això per a un newsletter del Trust. Why Greene? Doncs jo el primer que diria és que llegint-lo viatges... i a més viatges per tot arreu: per Europa, per Amèrica, Àsia, Àfrica… Val la pena llegir-lo per viatjar. I dos: pel rerefons catòlic de les seves novel·les.

–Ah.
–A mi em va impactar. Greene era un catòlic avançat i em va ajudar a entendre el meu propi catolicisme. A The hearth of the matter, traduïda increïblement com El revés de la trama en espanyol, hi ha una escena en què el capellà li diu a la dona del suïcida una cosa així com: «L’Església coneix totes les regles però no sap res del cor humà». M’hi vaig sentir identificat. Després vaig saber que la frase és de l’Evangeli segons sant Joan. I encara hi ha una resposta més a aquesta pregunta.

–¿Per què Greene?
–Sí. La tercera resposta és que a les novel·les de Greene hi surten molts metges. Metges, psicòlegs i dentistes. Metges bons i metges dolents. No oblidem que el seu germà gran, Raymond, era un famós endocrinòleg a Londres. 

Temes: Gent corrent

0 Comentaris
cargando