Anar al contingut

GENT CORRENT

Àngels Soto: "Parlem d'una persona que en principi no s'ha de morir"

És infermera del SEM i responsable del programa que ha ensenyat la reanimació pulmonar a més de 100.000 escolars catalans

Mauricio Bernal

La infermera del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) Àngels Soto ha hagut d’ocupar-se de desenes de casos d’aturades cardíaques durant els més de 20 anys que fa que és al servei, i la majoria de cops, quan arriba al lloc, «no hi ha ningú fent reanimació». Moltes vides s’haurien salvat si algú n’hagués tingut els coneixements bàsics, però la societat no ha prestat prou atenció a aquest assumpte. Ella està fent tot el possible per canviar-ho.

Vaig llegir que a Catalunya es produeixen 10 morts sobtades cada dia. Són moltes.
Moltes.

No crec que la gent en sigui conscient.
Jo penso… Imagini’s que els mitjans parlessin cada dia de 10 morts en accidents de trànsit. Això crearia una gran consciència. Bé, doncs jo crec que passaria igual si parlessin cada dia de la incidència de l’aturada cardíaca. Dit això, jo crec que les coses han canviat, que estan canviant.

¿Sí?
Doncs sí. Els casos de Puerta i Jarque, els futbolistes, que van ser casos amb gran impacte mediàtic... Crec que llavors va començar el canvi. No oblidem que quan parlem  d’una aturada cardíaca parlem, en principi, d’una persona que no s’ha de morir.

¿Quants superen una cosa així?
Un de cada 10. En general, aquesta persona es recupera perquè algú va fer maniobres de reanimació, o perquè va tenir la sort que l’ambulància arribés molt ràpid.

El temps és fonamental, òbviament.
Fonamental. Si la persona rep maniobres de reanimació en el minut zero, té el 98% de possibilitats de recuperar-se. En el minut sis aquestes possibilitats es redueixen a la meitat, i en el minut 10 són molt escasses, gairebé nul·les. És molt important actuar ràpid, ¿i com s’actua ràpid?, amb gent que sàpiga fer reanimació.

Per tant, l’objectiu és formar. El que vostè fa. ¿Com va acabar ficada en això?
A mi sempre m’ha agradat l’ensenyament. Als 5 o 6 anys de començar a treballar com a infermera ja estava implicada en temes de docència, encara que a poc a poc em vaig anar centrant en la reanimació. Em vaig vincular al Consell Català de Ressuscitació (CCR) com a alumna i més endavant em vaig fer formadora, i vaig començar a impartir classes de suport vital bàsic i desfibril·lador.

I va acabar treballant amb escoles.
Doncs sí. Resulta que fa uns anys, amb una companya, Emma Vila, que també és infermera del SEM i que com jo està molt interessada en el tema, vam pensar com es podia reprendre un pla pilot que havia fet el CCR a les Terres de l’Ebre... Un pla per formar professors. Amb el suport del Consell vam actualitzar el contingut d’aquell programa i… Bé. El 2014 va començar la nostra petita aventura.

Una aventura basada en la premissa…
Que és important formar els adults, però és més important formar els nens. Si la reanimació i el desfibril·lador s’incloguessin en la formació obligatòria, imagini’s: cada any hi hauria milers de nens que aprendrien a actuar davant una aturada cardíaca. Els adults, si no ho practiquen, obliden el que aprenen. Els nens, no.

Vostè és la responsable del programa. ¿A quants nens han arribat?
Abans he d’assenyalar que el 2015 es va firmar un conveni amb Ensenyament que ha permès arribar als col·legis de forma massiva. Doncs miri: parlem de més de 100.000 nens. Més de 100.000 nens que saben com actuar en una situació així. Això és sinònim d’augmentar la supervivència.

¿Amb el desfibril·lador no n’hi ha prou?
No és el més important. És més important el que es fa abans. Si no, el desfibril·lador no serveix per a res. H

0 Comentaris
cargando