Cristina Bonhomme: «Va parir a la pastera sense que ningú se n'adonés»

Gèlida matinada de finals de novembre en alta mar. La llanxa de salvament marítim s’aproxima perquè els ocupants de la pastera puguin pujar al vaixell. Les dones, primer. Una d’elles s’aixeca amb una cosa a les mans, i l’entrega al bomber voluntari que l’ajuda a passar de la llanxa a la coberta del vaixell. És un nadó embolcallat encara en la seva placenta. Està abaltit, inactiu, immòbil. Però respira. Cristina Bonhomme (Barcelona, 1963) el neteja, i un cop la mare s’ha tret tota la roba xopa i està coberta amb mantes tèrmiques, li col·loca la criatura sobre el pit.

–¿Va néixer a la pastera, en alta mar? I sense que ningú se n’adonés. La mare portava un xandall i quan li va arribar el moment, el va expulsar amb la placenta. Aquella criatura havia nascut feia a penes una hora. La mare estava superprima. Tenia la mirada trista, perduda. Era de Gàmbia, el seu marit l’havia abandonat. A l’arribar a Líbia, moltes migrants són violades. Ella no volia que ningú sabés que havia parit.

–Vostè, a més, és llevadora. Aquell nen va arribar a bones mans. ¿Es van recuperar? Sí. La mare, per qüestió religiosa, no volia donar-li el pit encara. Teníem llet de fórmula, però era millor la seva per a les defenses del nadó, i perquè després no se sap si tindríem més llet en pols. Li vaig estimular el pit i vaig extreure-li llet que vaig donar al nen amb una xeringa. Després li vaig fer una prova de sucre al nadó i va sortir bé. Però l’olor de la placenta ens feia sospitar que la mare podia tenir una infecció. I efectivament, ja al vaixell de Sea Watch on els vam traslldar tots ells la infecció va aparèixer i va ser evacuada a un hospital de Sicília.

–¿Què més van saber de mare i fill? Poca cosa més. Ens van trucar per preguntar el nom de qui havia agafat el nen per pujar-lo al vaixell durant el rescat. La mare  volia que portés el nom de la primera persona que el va agafar en braços. Havia sigut Claudio Romero, un bomber voluntari de Gran Canària.

–¿Quins impactes emocionals destaca d’aquests 15 dies de missió de voluntària? El moment d’acomiadar-los. Una vegada t’assegures que estan bé de salut, que estan secs, protegits amb mantes i hidratats amb beguda i havent-los servit biodramines i cuscús, els dones la mà d’un en un, quan arriba un vaixell més gran que els acabarà d’aproximar a Europa. Llavors sentia pena, un regust amarg. Els has tret de l’aigua, sí, els has salvat, però em preguntava cada vegada: ¿I ara què els espera? Imaginava l’Holocaust i camps de concentració com el d’Argelers... El mateix dolor que es repeteix. La majoria anaven descalços. Molts tenien marques de fuetades. 

–¿Com es paeix tanta impotència? Al vaixell de la nostra oenagé, la més petita que era allà, teníem un lema: és persona qui ajuda les persones. En 15 dies en vam rescatar 270. No els dèiem ni refugiats, ni immigrants, sinó convidats o hostes.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿A vostè qui la va invitar a la missió? En els meus 14 anys de llevadora, sempre vaig voler dedicar un temps altruista a una causa. I la meva parella, Pere Palacio, format a Salvament Marítim, va contactar amb una oenagé de Sevilla de bombers voluntaris, Proemaid (www.proemaid.org) i una altra del País Basc, Salvamento Marítimo Humanitario (www.smh.eus). Van localitzar un vaixell de l’oenagé alemanya Life Line i van muntar la missió. Quinze dies per a mi eren assumibles, i m’hi vaig apuntar. Ara busquem un altre vaixell per a un pròxim viatge.

–Que el 2018 s’acabi amb tots a casa... Ho escrivia vostè aquests dies a Facebook. Aquest és el desig. Sento dos mons paral·lels. El que he vist al Mediterrani i la gent a casa seva, com anestesiada. Hem vist massa escenes de guerra a la tele, ens hem immunitzat al dolor.