Aquesta artesana de tions va deixar la seva vida com a veterinària per confeccionar il·lusions nadalenques

Cada tió és un món, o sigui, un nen. Ho sap bé Anna Rodon (Mataró, 1975), que el 2004 va deixar la seva vida com a veterinària després de cinc anys treballant perquè va conèixer una nena il·lusionada amb l’artesania: ella mateixa. Va registrar la marca Annita Rodonita –una de les poques webs catalanes que venen a internet els populars troncs de fusta– i se’n va anar a viure a una masia al Montseny. Allà es passa l’any confeccionant manualment il·lusions nadalenques com qui prepara permanentment una sorpresa que arriba al desembre a les cases catalanes.

¿Com defineix la seva feina?

Soc artesana. Faig productes relacionats amb la cultura popular catalana; no solo tions, també vestuari tradicional com barretines o els vestits d’hereu i pubilla. M’agrada treballar artesanalment, però amb un puntet industrial: puc estar dos mesos per aconseguir un prototip, però una vegada el tinc m’agrada que siguin tots iguals.

Parli’m del tió. Tenia entès que venia de la muntanya.

I així és (riu). A casa meva arriben a principis d’octubre aproximadament uns 700 tions procedents de la muntanya. Al meu taller m’encarrego de posar-los guapos: els tapo amb una manteta i una barretina perquè no tinguin fred i els poso ulls i nas. Quan estan a punt, els porto a les fires perquè cap nen es quedi sense el seu tió perNadal.

¿En quines fires participa?

Ara tinc quatre parades: a la Fira de Pessebres i Ornaments de Mataró, a Granollers, a la Fira de l’Avet d’Espinelves i a la Fira de Nadal a la Sagrada Família. En aquest negoci, tenir quatre parades és una barbaritat. Soc una privilegiada, encara que el sou és just.

¿Com treballa?

Al marge de la web, sobretot venc durant el mes de desembre. El que guanyo aquest mes m’ha de durar tot l’any, i la resta dels mesos me’ls passo produint.

¿La web?

Sí, vaig llançar  la pàgina www.cagatio.cat fa uns vuit anys, que redirigeix a la web de la meva marca. Pel que he vist, soc una de les poques artesanes que ven tions a internet. Sobretot envio a Catalunya, però a vegades també a altres llocs de l’Estat.

¿Com acaba una veterinària vestint tions?

Quan vaig acabar la carrera, vaig estar cinc anys treballant i em vaig adonar que era molta responsabilitat per a pocs ingressos, molts menys que ara. Hi havia mesos que ni arribava a final de mes. Des que vaig començar en l’artesania no m’ha passat.

¿Què ha après venent tions?

Que la gent, quan veu el seu a les fires, sap quin és. T’ho juro. Es paren, miren i els matrimonis fins i tot discuteixen a vegades perquè cada un vol el seu. Quan algú s’enamora d’un tió, no hi ha res a fer.

¿Com explicaria la tradició a algú de fora?

Diria que és molt més que una tradició. Destacaria sobretot el seu propòsit educatiu: el que té de bo el tió és que l’has de cuidar. Transmetre aquesta responsabilitat als nens és molt important. De fet, nos-

altres donem el carnet del tió: una espècie de DNI on el pots identificar i posar la seva foto perquè te’n recordis d’ell quan ja no el tinguis. Fem una mica la broma, però m’encanten aquests detalls.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Vostè ven fusta o il·lusió?

Il·lusió, naturalment. Quan estic fent un tió i el miro, veig al mateix temps la cara que posarà en el futur el nen que el tingui a casa. Visualitzar aquesta expressió que posen quan el veuen m’ajuda a esforçar-me per tenir productes de qualitat, perquè és important per als més petits.