Alba Ruiz de Andrés: "És més fàcil recuperar la dignitat amb la força que t'aporta un amic"

Hi ha una vena solidària que impregna la vida d’Alba Ruiz. Investigadora postdoctoral de l’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), la seva pertinença a l’equip d’investigació del doctor Bonaventura Clotet no té poc a veure amb la seva experiència personal a l’Àfrica, especialment a Moçambic, on ha viatjat com a voluntària de la Comunitat de Sant Egidi, i on va conèixer de prop i va fer amistat amb persones afectades per la malaltia. El seu vincle amb la famosa associació laica no es limita a l’Àfrica i a la sida: es tracta d’una cosa sostinguda que una vegada a la setmana la porta a la nit de Barcelona a brindar suport als habitants del carrer, i que aquest desembre, com és costum, implica compartir el dinar del 25 amb els necessitats. Heus aquí un conte de Nadal.

–Expliqui’m, ¿com va començar tot això?

–Va començar el desembre del 2005, quan un amic em va invitar a participar en el dinar de Nadal donant un regal. Allà vaig entrar en contacte amb una realitat de gent disposada a oferir el seu temps als necessitats.

–¿I després?

–Després, al cap de tres mesos, vaig començar a visitar a la nit persones que viuen al carrer, al Raval i al Gòtic. I des d’aleshores ho faig regularment, una vegada a la setmana.

–Parli’m dels seus viatges a l’Àfrica.

–Bé, vaig anar amb la comunitat a Moçambic el 2007. Era un curs de formació per a metges i infermeres africans sobre el tractament del VIH. Vaig conèixer moltes persones, persones amb qui mantinc el contacte. Des de llavors hi he tornat quatre vegades. Intento anar-hi cada dos o tres anys.

–Això va ser abans que entrés a l’institut. ¿La va influenciar?

–La veritat és que no sabria dir-li fins a quin punt això va marcar la meva tendència vital, però, per descomptat, aquelles visites a l’Àfrica i la formació que vaig fer allà hi van influir.

–Tornem al voluntariat a Barcelona. ¿En què consisteixen les seves sortides nocturnes?

–Com li deia, visitem persones que viuen al carrer. Els portem menjar, refrescos, roba i mantes quan és hivern; però sobretot hi anem per la relació personal que volem construir amb elles.

–¿Relacions d’amistat?

–Sí,  a vegades sí. És més fàcil recuperar la dignitat amb la força que t’aporta un amic. Ens motiva la idea de ser un pont entre aquella persona i el que li pot oferir la ciutat: una feina o la possibilitat de tornar a contactar amb la seva família, per exemple.

–Ho entenc. ¿I es reuneixen tots en el dinar de Nadal?

–Aquesta és la idea, sí. Hi venen les persones que viuen al carrer però també gent gran que viuen soles, famílies amb pocs recursos, estrangers que no tenen com celebrar el Nadal, fins i tot famílies de refugiats.

–¿Quantes persones hi van?

–A tota la ciutat, unes 1.300. Són diversos dinars, en realitat, a diversos llocs. Cada un rep un regal personalitzat, i els dies previs fem una crida perquè la gent doni regals. És molt important que cada un tingui el seu. I s’ha de subratllar que no és un menjador social.

–¿Què vol dir?

–És un dinar de Nadal. Es para la taula com la pararíem a casa nostra. Anem elegants. Circulen invitacions. Moltes persones estan esperant aquest dinar, perquè saben que quan arribi Nadal tindran un lloc a taula.

–Expliqui’m: ¿hi haurà cura per a la sida?

–És clar que sí. Fem un gran esforç, malgrat que ha baixat el finançament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què?

–Perquè aquí a Europa la gent ja no mor per la malaltia, i perquè s’ha perdut la percepció de risc. Lamentablement és així.