Carmen González: «Els gitanos més vells han viscut un autèntic horror»

Als seus 61 anys, Carmen González mai havia relatat les històries de brutal repressió de què va ser testimoni en la infantesa. ¿Per a què, si no la creurien? No obstant, després de veure el documental Samudaripen de Voces Gitanas, sobre l’aniquilació de nens, dones i ancians gitanos a Auschwitz, aquesta veïna de la Via Trajana de Barcelona va accedir a compartir els seus records.

–Va tenir una infantesa ambulant.

–Vivíem en un carro tirat per un cavall amb què recorríem tot Espanya, treballant en la verema o recollint patates. 

–¿Són records feliços?

–Adorava anar a segar herba per al cavall amb el meu pare, però la resta és molt amarga. Als pobles ens apedregaven i havíem de parar a descansar a la muntanya o sota un pont. Un dia estàvem la meva mare i tres germans quan va arribar la Guàrdia Civil. 

–¿Què va passar?

–Van pegar a la meva mare, que estava embarassada, amb el fusell. La van tirar a terra, la van posar de genolls, li van tallar les trenes i les van penjar en un esbarzer perquè tots els gitanos ho veiessin al passar. En una altra ocasió al meu pare li van rapar el cap i li van fer menjar-se els flocs de cabells. [Plora].

–Semblen escenes d’una pel·lícula.

–¡El meu avi dormia en una cova i el van cremar viu! Els gitanos més vells han viscut un autèntic horror, però no ho volen explicar; ho volen oblidar.

–Però és important que això se sàpiga.

–Els joves diuen que exagero. La majoria no té interès en la nostra història i prefereixen la consola als llibres. S’haurien de submergir en les seves arrels i agafar consciència. 

–Si sabessin el que li va costar aprendre a llegir i a escriure...

–De nena em fixava en les lletres del carrer i les copiava en un paper amb un tros de llapis. Després anava al portal d’un col·legi i esperava que sortissin les nenes. Algunes cridaven «¡gitana sarnosa!», però jo només volia que em diguessin què posava al paper. [Plora].

–Va aconseguir aprendre’n sola.

–Anava ajuntant les lletres, m’hi trencava les banyes. Remenava les escombraries per trobar revistes i novel·les de Corín Tellado, que m’encantaven. Ja de gran, gairebé de vella, m’he tret el carnet de conduir. Vaig aprovar la teòrica a la primera.

–La ràbia acumulada pot generar odi.

–A vegades em surt aquest odi. El 1973 em van aplicar la ley de vagos y maleantes per ser gitana. Em van tenir una setmana en un calabós de la Via Laietana, pegant-me, i jo amb els pits rebentant de llet perquè estava criant. Més tard em van acusar de còmplice d’un atracament en què ni tan sols  vaig estar i vaig complir cinc anys de condemna.

–A la presó convivien paies i gitanes.

–Vaig fer amistat amb dues preses d’ETA, que em van ajudar amb el meu fill i em van donar llibres sobre la guerra civil. Una vegada els vaig dir que no acceptava que matessin innocents per defensar les seves idees. Si una cosa està malament, està malament; per al gitano, per al paio i per a tots. Jo soc gitana i estic en contra de moltes coses que fan els gitanos.

–La situació actual encara no és ideal.

–De pals no n’hi ha, però fa uns dies em van tancar la porta d’una botiga a la cara. I si una gitana i una paia es presenten a una feina, sempre agafaran la paia. Hauríem de sortir al carrer amb pancartes, com els paios, i reclamar que es compleixin els nostres drets. Però això no passarà.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què no?

–El gitano té por. Pensa que la pestañí (policia, en caló) l’atonyinarà perquè, faci el que faci, el gitano sempre surt perdent. No ens creuen. Tenim la fama de mentiders, lladres, delinqüents... Passaran molts anys abans que canviï aquesta mentalitat.