Anar al contingut

GENT CORRENT

Miguel Ángel Puy: «Amb la dansa ocupo un buit de silencis dolorosos»

Va saltar a la via del metro i va caure de cop sobre una cadira de rodes en què fa dansa integrada

Manuel Arenas

zentauroepp40678757 barcelona 25 10 2017 contra miguel ngel puy es un bailar n171211174432

JULIO CARBO

A principis del 2014, Miguel Ángel Puy (Premià de Mar, 1971) es va disposar a explicar-li a un psiquiatre d’urgències com pensava treure’s la vida: «Saltaré a la via del metro». «Després de llegir el meu historial i veure que ja havia tingut dos intents, em va dir: ja se’n pot anar», explica. Acte seguit va portar a terme el que havia anunciat i aquell intent de suïcidi el va deixar en cadira de rodes: des d’aleshores s’adapta a una vida amb diversitat funcional i participa en projectes artístics de dansa integrada.

–¿M’està dient que aquell psiquiatre no va fer res per aturar-lo?
–Res. Jo buscava això, que m’ingressessin per tenir on dormir i menjar.

–Però no va passar.
–No. Me’n vaig anar i vaig pujar al metro a Vall d’Hebron. Vaig baixar al Carmel, en vaig veure passar un, em vaig asseure, em vaig posar a plorar i, quan en va passar un altre, vaig saltar. Vaig tenir la fortuna que l’estació de bombers era a 30 metres i ells em van treure. Només recordo que em vaig despertar a les vies: les cames ja no hi eren; no sentia dolor però cremava molt. Em vaig desmaiar i vaig estar un mes en coma.

–¿Quin va ser el punt d’inflexió per arribar a aquesta situació?
–Veure la meva mare al balcó, cansada de les meves cagades, dient-me: «Aquí a casa no t’hi pots quedar».

–¿Com era la seva vida abans d’allò?
–Vaig començar a l’hostaleria als 17. Pels horaris m’era impossible fer un cercle d’amistats, i vaig començar a sortir de festa sol. Als 25 vaig tenir el primer contacte amb les drogues: al principi mig gram de coca em durava tres dies, però va arribar un punt en què vaig emmalaltir i acabava amb cinc grams a l’habitació d’un hotel, envoltat de revistes porno i masturbant-me boig perdut.

–¿Seguia a l’hostaleria?
–No. El 2008 vaig estudiar un curs de treballador social i vaig començar al Centre d’Acollida de la Zona Franca, atenent persones sense sostre. Per la vida caòtica que feia vaig entrar en depressió i vaig deixar la feina. Els pares em van dir que em busqués la vida, i com que fins que no cobrés l’atur no tenia diners, vaig viure al carrer un mes.

–¿Què diu?
–Un dels usuaris a qui jo havia atès a la Zona Franca em va ajudar. Em va trobar plorant a l’estació de Sants i aquell mes vam estar menjant en un menjador social i dormint en caixers i forats d’ascensors.

–Al despertar-se del coma tot havia canviat.
–Sí, ni tan sols soc plenament conscient del canvi físic. Hi ha gent que em diu: «Quins ous que vas tenir». Però no es tracta ni d’ous ni de covardia: es tracta de desesperació. A vegades ho he pensat: si et vols matar, et tires a l’inici de l’andana, quan el tren va ràpid. Però jo em vaig tirar de la meitat cap al final, quan estava frenant. Crec que va ser una crida  de «per favor, ajudeu-me».

–¿Quina era la seva visió sobre les persones amb diversitat funcional?
–Sempre he sigut sensible a aquests temes, però el cert és que mai em vaig plantejar poder estar a l’altre costat.

–Des que va passar, està molt lligat al món de l’art. ¿Per què?
–Que comencés en la dansa té a veure amb perdre-ho tot i sentir un buit. Un buit ple de silencis dolorosos. I per ocupar-los, utilitzo el temps i les ganes en la dansa, que ocupa el lloc d’aquests silencis que van deixar les coses que he perdut.

–¿Hauria descobert la dansa, que tant l’apassiona, si no hagues passat el que va passar?
–No ho sé. L’accident va ser una conjuntura perquè t’incapaciten per al món laboral però no vols estar a casa deprimit. Jo sabia que tenia la capacitat, i llavors em vaig dir: «Prova-ho». 

0 Comentaris
cargando