Mercedes Sánchez i Joan Simó: "Semblava senzill, reunir diners, enviar-los allà i ja està; però..."

L’associació d’ajuda als refugiats que Mercedes Sánchez i Joan Simó van promoure i van posar en marxa, de la qual eren i segueixen sent ànima: no consta la firma de cap als documents oficials, perquè eren menors quan tocava rubricar. És significatiu. Aleshores tenien 17 anys i havien vist com el projecte de recerca que havien fet a l’escola –l’Escola Pia Santa Anna, a Mataró– havia crescut i s’havia convertit en això, en una associació amb nom –Humanity Wings– i amb voluntaris, amb gent que feia donacions. Era la seva obra. Però no van poder firmar.

–Anem al principi. ¿Com van començar?

–Tot va començar quan estàvem a 3r d’ESO. Tots dos érem delegats de curs. Va ser l’any del terratrèmol al Nepal, i des del grup de delegats va sorgir la idea de fer una recollida de diners per ajudar les víctimes. La veritat, ens va anar bastant bé.

–Ja ho entenc. Hi havia un antecedent.

–Exacte. De manera que quan va arribar el moment de pensar en el treball de recerca, ens vam proposar fer alguna cosa com la del Nepal.

–¿És a dir?

–Una cosa que no es quedés en el camp teòric, que tingués el poder de canviar la vida de les persones. Que fos possible veure’n resultats.

–¿En què van pensar, en concret?

–Doncs miri, al principi es tractava d’una investigació sobre la guerra de Síria i d’una recollida de diners per enviar als camps de refugiats. No ens plantejàvem més.

–Evidentment no es va quedar en això.

–No. Resulta que la cosina d’una dona que treballa al col·legi feia tasques de voluntària a Grècia, al camp d’Eko. Charo Moreno, es diu. Al saber-ho, ens vam posar en contacte amb ella i li vam demanar informació d’oenagés que hi treballessin.

–Per a…

–Necessitàvem algú a qui donar els diners. Però ella ens va animar: ens va dir que per què en lloc d’enviar-hi diners no anàvem allà, a veure les coses en persona.

–S’anava complicant el projecte. Òbviament hi van anar.

–Hi vam anar, sí. Vam volar a Tessalònica amb el meu pare i un company del col·legi que es va apuntar al viatge. Vam visitar tres camps. Acabaven de tancar Eko i Idomeni i els nous camps eren militaritzats.

–¿Els va canviar la perspectiva el viatge?

–I tant. Semblava molt senzill, reunir diners, enviar-los...; però un cop hi ets sents que no pots anar-te’n sense més ni més.

–Els veig arremangant-se.

–Més o menys. Ens vam adonar que podíem fer-ho nosaltres mateixos. Anar al supermercat i comprar menjar, per exemple. Vam fer compres a l’engròs, i gràcies a una oenagé que treballava allà vam poder entrar als camps i repartir l’ajuda.

–La realitat dels camps és desoladora.

–Hi vam trobar històries horribles, sí. Històries horribles i reals, que fins llavors només havíem vist per televisió.

–Té tot l’aspecte que s’hi van anar comprometent. A poc a poc.

–És que no hi ha marxa enrere. Canvies. Sents que tens un deure i l’has de complir.

–Era un projecte de recerca. ¿En quin moment es va tornar associació?

–Quan vam veure que era necessari fer un pas i implicar la gent més enllà del cercle d’amics i familiars. Llavors va deixar de dir-se Netegem la Guerra i es va tornar Humanity Wings.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com està l’associació ara? ¿On treballa, amb quants voluntaris…?

–Ara mateix hi ha unes 80 persones involucrades. Treballem sobretot a Sèrbia, on la situació és molt, molt difícil.