Montse Vall-llosera: "Sempre he caminat pel poble en estat d'alerta"

–Llavors, ¿qui ho sabia?

–La meva família, els meus amics pròxims... Era una cosa que portava endins, que no volia explicar. ¿Per què havia d’anar dient a tothom que tinc baixa visió? Era recordar-m’ho a mi mateixa tota l’estona, i no volia.

–Però era un problema.

–Bé, una cosa és certa, i és que per Sant Celoni jo sempre he anat en estat d’alerta.

–¿Què vol dir?

–Doncs que em fa vergonya creuar-me amb gent coneguda i no reconèixer-la. Sempre penso: «Aquest que ve… ¿El conec o no? ¿Em dirà alguna cosa? ¿No em dirà res?»

–Doncs quina incomoditat, ¿no? No poder caminar tranquil·la pel seu propi poble.

–No és incomoditat... És això. És estar alerta.

A més, s’ha de tenir en compte que Montse Vall-llosera és educadora en un jardí d’infància, és a dir que es creua amb freqüència amb els alumnes i els seus pares; i que Sant Celoni és un lloc petit. A Vall-llosera li van diagnosticar fa dues dècades la malaltia de Stargardt, una degeneració precoç de la retina que afecta una de cada 10.000 persones i que en el seu cas implica no veure els detalls. Però són temps de canvi: la mestra acaba de posar en marxa la seva pròpia web (encuadrarlavida.com) per explicar la seva experiència. La discreció amb què portava la malaltia és part del passat.

–Expliqui’m, ¿per què ara?

–¿Per què? Perquè estava preocupada, sobretot pels nens. Jo a l’aula soc afectuosa, càlida, i vaig pensar que es devien quedar molt sorpresos si es creuaven amb mi pel carrer i jo no els saludava. «Aquesta és una repel·lent, aquesta passa de nosaltres…» A part d’això, suposo que ara em sento preparada. Això del blog ajuda a normalitzar la situació.

–¿És un alliberament?

–Ho és. És un alliberament.

–¿Ja li han dit alguna cosa?

–Doncs miri, divendres vaig passar per primera vegada l’enllaç a diversos pares de família. I em diu una mare: «Montse, aquesta nit he arribat a les dues d’una festa i me n’he anat a dormir a les tres llegint el blog. No en tenia ni idea».

–Ho entenc. ¿Parlem de fotografia? La web es diu Enquadrar la vida. «Vaig enquadrant la vida des de fa uns quants anys», escriu.

–Sí, jo la fotografia la vaig descobrir molt aviat perquè em van regalar una càmera quan era molt petita. Però ara és la meva eina per descobrir els detalls del món.

–Ah. ¿Me’n dona un exemple?

–Recordo molt un cop que estava a Sant Pere de Galligants. Als arcs sobre la porta de l’església hi ha unes flors esculpides i algú explicava que n’hi havia una de diferent de les altres, però jo només vaig poder apreciar-ho al veure la fotografia després.

–¿Què és el que no veu, exactament?

–Doncs... A veure: vostè va al teatre i veu les cares dels actors; jo no. Tampoc puc llegir els subtítols de les pel·lícules, o els crèdits, i soc molt, molt lenta llegint. Però per un altre costat, per a mi això és veure-hi bé.

–¿Què vol dir?

–Vull dir… L’altre dia una amiga em preguntava: «¿Com hi veies abans?» I jo és que no me’n recordo. M’hi he acostumat... Potser aquesta no és la paraula; però per a mi això és veure-hi bé. Potser perquè he desenvolupat altres sentits que compensen. L’Stargardt no m’impedeix disfrutar de la vida.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Digui’m, ¿com s’ho fa a classe? Si no veu les cares de lluny, si es perd els detalls…

–Tinc estratègies. Si un nen s’ha fet caca i passa a prop meu jo el flairo, crec que més que les meves companyes. Com que no veig si tenen mocs o no, els passo el mocador igualment. I al pati: «¿Veieu aquest?» «¿Veieu aquest?» Sí... Té la seva part còmica.