Etleva Aleksi: «Interpretar suposa a vegades implicar-se emocionalment»

Gavà, 2017. L’Ajuntament vol proposar a les prostitutes de la ciutat una via alternativa al negoci del sexe, però hi ha un problema: moltes d’elles només parlen albanès. Per això truquen a Etleva Aleksi (Berat, Albània, 1967), traductora i interpretadora d’aquest idioma, que s’encarrega de mediar amb les dones cara a cara. La mediació no és nova per a ella: el 97 ja va treballar amb l’OTAN en el conflicte albanès, i també en la guerra de Kosovo, quan dos anys més tard va atendre els kosovars desplaçats a Catalunya.

¿Per què traductora i interpretadora?

Vaig estudiar Geografia a Albània però no em va agradar mai l’ensenyament, l’única sortida que hi veia. Allà vaig ser voluntària de la Creu Roja: sempre m’ha cridat l’atenció l’àmbit social. Quan vaig venir, el 1991, em van començar a sortir feines de traducció i interpretació i aquí segueixo.

¿Què comporta exactament?

La traducció es refereix a reproducció de documents; la interpretació, a simultaneïtat oral d’una declaració personal. Aquesta segona es presta a certa implicació per part del professional en casos limitats.

¿A què es refereix?

L’àmbit documental no deixa marge. L’oral, una mica més. Quan treballo en causes judicials, interpreto sempre en primera persona: no hi ha implicació perquè està en joc la llibertat d’algú. Però altres vegades, si m’ho demanen, la interpretació acaba suposant una mediació amb implicació emocional.

¿Per exemple?

El cas de les prostitutes de Gavà és un exemple clar. Abans d’anar a parlar amb elles em vaig reunir amb una assistenta social que em va demanar que, a més d’interpretar, intentés acostar-me personalment a elles perquè confiessin en les nostres solucions.

¿Havia fet prèviament alguna mediació?

El 1997, quan la gent es va armar en una Albània desestabilitzada, l’OTAN va enviar-hi tropes per evitar el conflicte bèl·lic. Vaig anar amb ells i vaig treballar de mediadora entre autoritats locals i cascos blaus. T’havies d’implicar una mica no, bastant… En certa manera vaig fer de barrera entre el poble i el destacament militar. També vaig treballar en la guerra de Kosovo, el 1991, quan molts kosovars es van desplaçar a Catalunya. La meva feina va consistir a ajudar-los amb les coses bàsiques, perquè no sabien ni una paraula de castellà.

Tornant al tema de Gavà, ¿com es van prendre aquestes dones la voluntat d’ajudar-les?

Nosaltres els vam donar informació de les adreces de serveis socials, possibles cursos de català o castellà o gratuïtat de factures de llum i aigua fins que trobessin feina. La seva primera reacció va ser: «A veure què volen aquests, que jo ja tinc la meva vida».

¿Què li van explicar?

Moltes deien estar allà lliurement. No sabem si és veritat. Si hagués de traçar un relat majoritari, seria el que diu que han vingut aquí perquè han de mantenir la seva família a Albània. Alguna em va dir que va venir per buscar feina, però que al no trobar-ne va optar per la prostitució perquè «es guanya una mica més que no fregant plats».

L’Ajuntament de Gavà diu que la seva intervenció va ser crucial.

Poder-los parlar en el seu idioma va generar proximitat. Ho vaig veure quan la treballadora social els va parlar en castellà: la barrera de les noies va ser bestial. Però quan els vaig parlar en albanès van veure que el projecte anava de debò.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Creu que donarà resultat?

No sé què passarà, però crec que la feina va ser bona perquè vam poder parlar amb elles de manera molt personal. Una d’elles em va dir: «Fem això perquè hem de sobreviure». Aquesta mateixa noia em va assegurar que tenia carència d’afecte. H