Ana Isabel Gil: «Molts ciutadans estan en un estat de confusió»

La història de l'art està plena d'obres que expressen el malestar i l'angoixa que genera la política. Ana Isabel Gil (Madrid, 1980) ha realitzat una sèrie d'il·lustracions en què bolca el desassossec íntim que li provoca el conflicte Catalunya-Espanya i ara les comparteix per obrir un espai per a l'empatia i la reflexió. La sèrie completa es pot veure a www.behance.net/gallery/58576739/Ana-Isabel-Gil. 

–Va néixer a Madrid i treballa a Roma, però part del seu cor és a Barcelona.

–Barcelona va ser la meva primera experiència fora de casa dels meus pares, tenia 18 anys i per primer cop era l’única responsable de mi mateixa i de la meva trajectòria. Treballava en una botiga de revelats, quan la fotografia encara era analògica, i era fotògrafa freelance.

–Aquells anys li van deixar una empremta profunda.

–Vaig passar per tres fases diferents. La primera va ser d’absoluta soledat. Em sentia com una espècie de poeta vagabunda camuflada entre la gent, amb les butxaques plenes de versos inspirats en cada petita cosa que veia.

–Després del primer impacte va entrar en una altra fase.

–La d’immigrant internacional. Vaig començar a conèixer persones però cap era de Barcelona, ni catalana, ni espanyola; eren de Rússia, l'Argentina, el Brasil…

–¿I l’última fase?

–La d’adopció o gairebé integració. Vaig conèixer barcelonins, catalans, i tot i que no va ser fàcil en aquest grup vaig fer amistats. Em van acollir, vam passar moments fantàstics, em van ensenyar la seva manera de viure la ciutat i quan tenia dificultats em van ajudar. Vint anys després, casa meva és casa seva.

–¿Què sent davant l’allau d’arguments sobre el conflicte Catalunya-Espanya?

–Els punts de vista són múltiples i molt complexos i això porta molts ciutadans a un estat de confusió, una espècie d’anomia. No sempre queda clar quin punt de vista s’adapta millor a la pròpia essència com a ciutadà i com a persona; no sempre és clar quin és el punt de la línia on posicionar-se per ser realment fidels a nosaltres mateixos i no als polítics.

–Pensar també és dubtar.

–Els estímuls que arriben són tants i tan sorollosos que fer crítica i autocrítica és difícil, i tot això en un ambient on la raó es barreja amb les passions. Sorgeixen molts dubtes i és molt lícit dubtar.

–¿En quin moment sorgeix la necessitat d’expressar-se a través de la il·lustració? 

–Les il·lustracions no han sigut fruit d’una decisió deliberada, més aviat una necessitat gairebé inexplicable. D’una part han sigut un acte d’alliberament i, de l’altra, un motiu per reobrir la reflexió. Aquesta obra em dona constantment motius per pensar.

–¿Per què ha triat la il·lustració que apareix a la fotografia?

–És fonamental en la sèrie per les possibilitats de lectura que aporta a l’espectador. Espero que aquest ventall de possibilitats pugui servir, no només per veure-s’hi reflectit, sinó per veure-hi reflectits els altres. Potser ajudarà a obrir diàlegs productius.  

–La presència de l’ocell porta a associar-lo amb la llibertat d’expressió. 

–Sí, fa referència a la llibertat d’expressió i als mons foscos on ha de volar; per això mateix, a vegades uns criden i els altres callen.

–Les seves il·lustracions expressen desassossec. ¿Creu que és una sensació compartida?

–Sens dubte. I crec que cada persona podria trobar punts de partida per a una reflexió intimista, personal i empàtica en la qual, amb independència de posicions polítiques, pugui veure reflectida l’angoixa i el patiment generat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–També s’ha generat esperança. 

–¡És clar! Aquestes emocions, encara que siguin contraposades, no són excloents.