Jorge Cueto: «Les persones que passen per la presó no són escòria»

Rere l’aparador de la nova botiga de la plaça del Pi on es venen bosses i complements fets de cuir tatuat amb una espectacular iconografia mexicana batega l’accidentada biografia de Jorge Cueto-Felgueroso (Gijón, 1967). Aquest empresari establert a Mèxic va escollir Barcelona per obrir la primera botiga europea de Prison Art, la marca d’objectes de luxe fets per presos.  

–Vostè sap què és començar de zero.

–El pare tenia una fàbrica metal·lúrgica a Astúries que va fer fallida amb la crisi dels anys 70 i va perdre el patrimoni. Jo tenia 15 anys quan vam anar a Mèxic a començar de zero.

–I no li va anar malament.

–Vaig estudiar ciències actuarials i vaig arribar a ser un financer d’èxit, fins que un client va demandar els treballadors d’una companyia per a la qual havia treballat. El 2012 em van detenir i em van portar al penal de Puente Grande, a Guadalajara (Jalisco).

–¿Què s’hi va trobar?

–És un complex penitenciari de 12.000 persones amb diverses presons, entre les quals la de màxima seguretat d’on es va escapar El Chapo [el conegut narcotraficant]. El penal el controla el càrtel Jalisco Nueva Generación i allà a dins tot és un negoci:  pagues pel menjar, la roba, les medecines...

–Va trigar 11 mesos a provar la seva innocència.

–Estant a la presó em vaig adonar que molts nois hi entraven per delictes molt menors, havien de pagar per tot i quan sortien ningú els donava feina. Podien entrar per robar un pa i al sortir acabaven contractats pel càrtel com a sicaris.

–Això el va portar a ajudar-los.

–Quan estàs a dins veus tantes coses… Si no ho hagués viscut no ho hauria fet, cregui’m. Vaig dissenyar un programa d’autoocupació per capacitar aquests nois en alguna cosa que els agradés i que estigués ben pagat. El projecte es basa a fomentar la seva autoestima, que creguin en si mateixos i se sentin valuosos perquè no tornin a delinquir.

–¿Com va sorgir la idea de tatuar el cuir?

–Vaig coincidir amb un noi que feia tatuatges i un altre que pintava sobre cuir. Vam tatuar sobre la pell i va quedar molt bonic. Després amb un indi navaho que feia artesania cosida a mà vam crear la primera bossa. Mentre vaig estar pres vaig tenir 30 joves treballant amb mi.

–Al principi vostè els pagava la feina.

–Vam fer 400 bosses, que s’acumulaven a la meva oficina de la ciutat perquè no n’havíem venut ni una. Al sortir de la presó vaig obrir una botiga a San Miguel de Allende i vaig crear la fundació Projecte d’Art Carcerari. No acceptem donatius ni subvencions i tot es finança amb la venda dels productes. És un motiu d’autoorgull i demostra que es poden generar empreses amb un objectiu totalment social.

–¿A quantes persones dona feina Prison Art?

–Tenim 220 treballadors a la presó i 40 lliures. Tots guanyen força, però han d’estar nets d’addiccions, anar a rehabilitació i donar el 50% dels seus ingressos a un familiar.

–Tenen vuit botigues a Mèxic i les seves bosses de luxe acaben d’aterrar a Barcelona. ¿Vol competir amb Louis Vuitton?

–Volem demostrar a la societat que les persones que han estat a la presó no són escòria, que si els donem temps i recursos poden fer productes meravellosos i de moltíssima qualitat. 

 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què se n’ha fet d’aquell noi que va arribar a Mèxic amb una mà al davant i una altra al darrere?

–És com si hagués viscut moltes vides en una. Vaig començar de zero i vaig arribar a tenir fàbriques, empreses i vuit cotxes a la vegada. Però ho vaig vendre tot i ara em dedico a Prison Art. La vida et porta per on ella vol i t’acaba posant al teu lloc. L’important és que no et donis mai per vençut.