Xavier Basora: «M'encanta sentir parlar català els meus alumnes madrilenys»

Coordina les classes de català que ofereix la delegació de la Generalitat a Madrid, les imparteix ell mateix a grups de nens i també tradueix per a empreses i davant instàncies judicials. I així durant 17 anys. A Tarragona, on va néixer el 1970 i tornarà algun dia, té amics que el consideren gairebé un heroi, però ell treu èpica a la seva feina. Aquests últims dies, no obstant, reconeix que se sent «estrany».

–¿Com va arribar aquí?

–Des dels 12 anys vaig saber que volia ser professor de català. Això meu és vocacional, mai em vaig plantejar fer una altra cosa. Vaig treballar en escoles de Tarragona, i m’agradava, però amb l’ESO em vaig cremar. Algú em va parlar de les classes que impartia la Generalitat a Madrid, vaig enviar el currículum i em van agafar. Em vaig decidir d’un dia per l’altre. Era l’any 2000.

–¿S’imaginava que avui seguiria a Madrid?

–Tot es va anar desenvolupant sense fer plans. A part dels cursos oficials, em vaig especialitzar com a traductor jurat, vaig donar classes particulars de català a executius, vaig ensenyar a empleats de multinacionals… Un amic de Tarragona em sol presentar com «l’únic tio que fa 17 anys que viu del català a Madrid». Exagera en el to, però de raó no n’hi falta. 

–¿Quants alumnes deuen haver passat per les seves mans en aquests anys?

–No menys de 1.000, i hi ha de tot: des d’empresaris que volien fer negocis a Barcelona utilitzant el nostre idioma fins a gent que es va enamorar del català sentint Llach o Els Pets; des de catalans residents a Madrid que volen que els seus fills sàpiguen gramàtica fins a avis madrilenys que volen parlar als seus nets en la seva llengua quan van a Catalunya a visitar-los. A Madrid hi ha més interès pel català del que sembla. 

–Una afirmació que crida l’atenció.

–Crida l’atenció per desconeixement. Després de tants anys em sorprenen els prejudicis que perduren aquí i allà. Mai he tingut cap problema per ensenyar català a Madrid, ni abans ni ara, ni mai he detectat l’hostilitat envers Catalunya que alguns s’imaginen. Però també és cert que les societats monolingües, com la madrilenya, no sempre entenen les bilingües. 

–¿A què es refereix?

–Sovint es veu la llengua com una barrera, quan és una riquesa. A Espanya, en general, no es valora l’aprenentatge d’idiomes. I és una pena, perquè si a les escoles s’ensenyessin les altres llengües oficials, encara que fossin unes nocions, ens entendríem millor i tindríem menys problemes. Compte, aquesta reflexió és filològica, no política.

–¿Aquí s’ha notat el procés?

–La demanda de classes de català a Madrid no ha parat de créixer els últims anys. A les meves classes parlem molt de cultura catalana, però mai de política. Ho dic pels que, des del desconeixement, segueixen sostenint això de l’adoctrinament.

–L’últim mes ha sigut molt intens. ¿Ha aconseguit mantenir-se al marge?

–Les classes són a Blanquerna, que en el passat va ser objecte d’atacs d’ultres, i els dies més intensos hi ha hagut algun pare que ha preferit no portar el seu fill per precaució, però ha sigut l’excepció. A banda d’això, tot normal.

–¿I vostè com ho porta?

–Els últims dies m’he notat estrany. Per comentaris que sento al carrer, al bar, a l’ascensor... Flota en l’ambient. Sento pena pel desconeixement amb què es parla. Això no ho havia sentit abans. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Tant com per fer-lo pensar a tornar?

–No. Quan torni ho faré per motius personals, no per la política. Segueixo a Madrid perquè aquí hi ha la meva parella i la meva feina, i perquè m’agrada el que faig. M’encanta sentir els meus alumnes madrilenys parlar català i em satisfà haver col·laborat en això. No veig motius per deixar de fer-ho.