José Antonio Luengo: «L'educació necessita un bany de tendresa i afecte»

En la lluita contra el bullying, qualsevol avanç suscita l’atenció de tota la comunitat educativa. La setmana passada, la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid va anunciar que havia aconseguit reduir en gairebé un 40% els casos d’assetjament en els seus centres durant l’últim curs. José Antonio Luengo (Madrid, 1957) forma part del programa preventiu implantat fa dos anys pel Govern autonòmic per abordar aquest problema amb una nova perspectiva i, de moment, pel que sembla amb encert. 

–¿En què consisteix el seu treball?

–En aquesta unitat complim dues funcions: una, d’apagafocs, consisteix a atendre les situacions de bullying tan aviat com es donen. Tenim un telèfon al qual truquen directament els centres quan detecten alguna cosa estranya i hi anem ràpid a parlar amb els menors i els professors. L’altra tasca, la preventiva, és com una pluja fina, i potser és la que explica que l’any passat només hi hagués 111 casos d’assetjament a Madrid davant els 179 del curs anterior.

–¿Com és aquesta pluja fina?

–Consisteix a prevenir, conscienciar els professors i els alumnes, i aplicar nous sistemes d’observació. El curs passat, 160.000 xavals van participar en un programa sociomètric que ens va permetre traçar un mapa emocional de cada aula. Quan vint nois et diuen que no els mola jugar amb Andrés i després parles amb Andrés i et confessa que se sent amargat, ja tens un risc identificat.

–¿El problema del bullying no s’estava atenent correctament?

–Es poden fer més coses de les que s’estaven fent. Una és implicar els menors en la prevenció. Hem creat grups d’ajudants als centres perquè siguin els nois mateixos els que orientin els seus companys. És espectacular. Si jo li dic a un noi de quinze anys «compte amb les xarxes socials», passarà de mi. Si l’hi diu un de 4t d’ESO, li farà cas. Es tracta de canviar la mirada i fixar-se en ells, no només en el programa lectiu que s’ha d’impartir. 

–¿Què és canviar la mirada?

–Si un professor dedica 10 minuts de la seva jornada a observar el pati, fixar-se en si hi ha un alumne que no es relaciona amb ningú i esbrinar què es diu d’ell als passadissos, canviarà la perspectiva que té de la seva classe i podrà prevenir un possible cas d’assetjament. 

–A vegades es diu que l’escola ensenya i la llar educa.

–Això és molt simplificador. El professor no només està per transmetre coneixements, també ha de promoure patrons de comportament i models de convivència. Un dia parlava amb un grup de nois sobre la necessitat de ser valents davant l’assetjament, i em van contestar: «Els profes també haurien de ser més valents». Els vaig preguntar què era per a ells un profe valent i em van dir: «El que entra a classe somrient i s’interessa per nosaltres».

–¿Quina conclusió en va treure?

–Que l’educació necessita un bany de tendresa i afecte, i que no és incompatible amb la disciplina i l’esforç que s’exigeix als nois. Però aquell bany de sensibilitat és urgent. Els menors han de sentir que el centre és un espai segur i que tenen professors que els comprenen, els miren a la cara i s’acosten a les seves necessitats.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què respon als que reclamen més autoritat per al docent?

–L’autoritat no s’aconsegueix amb el coll alt i el vostè, sinó amb afecte, bones maneres i mostrant interès pels xavals. L’adolescència és una edat molt difícil, el que passa és que després se’ns oblida. No t’agrades, et frustres, els teus pares et donen la pallissa, ningú t’entén. Si a sobre el teu grup et diu que no moles, això no hi ha qui ho aguanti. El professor ha de ser sensible i tenir els ulls ben oberts per veure-ho a temps.