José Manuel Gazulla: "He vist fer fora persones de discoteques per ser discapacitades"

Des que José Manuel Gazulla (Santa Coloma de Gramenet, 1986) va tenir consciència de la seva discapacitat, no ha deixat de reivindicar els seus drets. Primer com a DJ i activista, després com a formador i ara com a integrant de l’Observatori de Drets de la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat).

–¿Com va començar en l’activisme?

-Després que em diagnostiquessin una discapacitat intel·lectual i d’estar internat en un ambient agressiu, vaig sortir i vaig veure un món en què m’apassionava ser DJ. Em vaig formar, vaig començar a punxar i ho vaig aprofitar per fer activisme.

–¿De quina manera?

–Quan punxava a Barcelona, com que els caps no sabien que era discapacitat i es dissimulava perquè érem diversos DJ, intentava fer entrar grups de discapacitats a les discoteques. Algun cop ho vaig aconseguir, però molts no perquè no els deixaven entrar.

–¿De què coneixia aquestes persones?

–En la meva adolescència, m’agradava anar pels barris i preguntar als pares dels discapacitats si podia quedar amb ells. Vaig aconseguir unir-ne exactament 57, que venien a les discoteques i ara són els meus amics.

–¿Què passava quan no els deixaven entrar a les discoteques?

–Quan jo ho veia, parava la música, agafava el maletí i, amb el que m’havien pagat, m’anava amb els meus amics discapacitats de festa a un altre lloc. Això també és activisme: no cal cremar contenidors. Els caps de les discoteques em deien de tot.

–Fins que va deixar el món de la nit.

–Sí, ho vaig deixar perquè em vaig adonar que és injust. En algunes discoteques, per ser discapacitat, em deien que no comptaven amb mi; en altres, he vist fer fora persones per ser discapacitades, o no deixar-les entrar.

–¿Com sap que les feien fora per això?

–Perquè ens ho deien. Un cop em vaig encarar amb un porter que estava insultant un xaval. Em va dir que el noi «s’estava tornant tonto» per beure. Li vaig dir: «No, és que és així». Ens va anar insultant fins que vam marxar. L’atacava perquè la seva discapacitat era visible i busquen que els locals donin una imatge determinada.

–¿Què va fer quan va deixar de punxar?

–El 2013 vaig entrar a Dincat. Vaig estudiar per ser formador i el 2014 vaig començar a fer ponències per a advocats i jutges sobre accessibilitat a la Justícia per a discapacitats. A Dincat puc exercir formalment i de manera seriosa l’activisme que intentava pel meu compte sent DJ.

–Fa poc ha optat a entrar al Grup de Suport a la Direcció de Plena inclusió.

–M’hi vaig presentar però no ha pogut ser.

–¿Per què li hauria agradat entrar-hi?

–Perquè sé que és molt dur que algunes Administracions no et facin cas, i allà hauria pogut dialogar amb elles. Encara que m’hauria agradat entrar-hi com a representant català, no penso abandonar. Vull lluitar per la inclusió, i no per la integració, que no té res a veure i és majoritària. Per exemple, les entitats fan festes per a discapacitats, però no són inclusives: els nois continuen sent marcats com a «especials» i estan custodiats per monitors. Un altre exemple: les persones LGTBI amb discapacitat intel·lectual. No se’n parla, però existeixen.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què proposaria?

–Les meves sessions m’agradaven perquè vaig aconseguir que molta gent, discapacitada o no, es barregés i disfrutés sense pensar qui tenia al costat. Això és la inclusió. Les festes em semblen grans eines d’inclusió perquè la música actua com a llenguatge universal. La paraula discapacitat només és una etiqueta: si formes la persona i no la sobreprotegeixes, tothom és capaç.