Pablo Villa: «A la banda del meu poble li dec ser músic»

Estant al conservatori elemental d’Alcalá de Guadaíra, la seva curiositat infantil el va arrossegar fins a la classe dels fagotistes, on es va passar una hora darrere la porta escoltant el so d’aquell instrument tan bonic i estrany. Anys després d’aquest episodi i amb una marató d’estudis al darrere, Pablo Villa (Sevilla, 1998) va debutar dijous passat amb la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona (JOSB) al Palau de la Música Catalana. El concert de celebració dels 30 anys de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona  va coincidir amb l’inici de la tercera temporada de l’orquestra que dirigeix Carles Checa, amb l’objectiu de difondre la passió per la música simfònica.

–¿Com es va contagiar del virus de la música?

–Soc d’Alcalá de Guadaíra, el poble dels forners, i allà tenim una entitat molt potent, La Banda de Alcalá, on em van transmetre l’amor per la música i el treball. Impressiona veure gent de tantes edats i tants nivells aconseguir resultats musicals excepcionals. A la banda li dec ser músic.

–Als 15 anys va fer les proves per entrar a la tot just nascuda JOSB.

–Va ser una cosa inesperada i al principi em venia una mica gran. Em vaig preparar una obra lliure i vaig venir a viure a Barcelona, a casa de l’àvia. Quan vaig sortir de les proves no era conscient del que havia fet. ¡Entrar a la JOSB va ser una alegria immensa!

–Acaba de debutar al Palau de la Música.

–Ho considero el primer pas d’un somni. Barcelona m’ha canviat la vida.

–¿En quin sentit?

–Musicalment he canviat totalment en els dos últims anys, i el que he après ha sigut brutal. ¡En dos anys hem muntat sis simfonies de Beethoven! Això exigeix moltíssima disciplina, compromís i entrega.

–¿I en l’aspecte més personal?

–El que més ha canviat és la relació amb els meus pares. A Sevilla compaginava el batxillerat de ciències amb el grau superior de clarinet i de fagot, a més de les activitats de la banda. Arribava a casa aclaparat i amb les meves coses d’adolescent, i el meu pare em deia que em posés a estudiar. Sortíem a bronca diària.

–Em sona...

–Ara penso que la relació amb els meus pares és possiblement el millor que m’ha passat. Sempre han confiat en mi i adonar-me que els estimo tant i que ells m’estimen tantíssim és potser el més bonic que m’emporto d’aquesta experiència.

–¿Lamenta que entre els joves no hi hagi gaire interès per la música simfònica?

–Els nostres concerts són gratuïts i sempre són plens, també de gent jove. Òbviament no és una moda, però crec que els músics estem guanyant terreny. La música és un llenguatge universal que t’omple per dins i crec que és una cosa que tothom hauria de conèixer mínimament.

–Llàstima que no sigui una prioritat.

–Hi ha un buit impressionant. Tocar la flauta dolça a l’escola no és aprendre música. Si en lloc de tenir un xaval de 14 anys memoritzant un llibre el posessin a tocar una bateria, fliparia en colors. Els músics ens hem de comprometre més a difondre la música més enllà del reggaeton que sona a la ràdio.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per on començaria?

–Una simfonia de Beethoven, així per començar, no entra per l’oïda, però un bon punt de partida seria anar a una audició a una escola i escoltar els nens nois tocar, veure el que són capaços de fer quan només fa un mes que toquen. A partir d’aquí, si tens interès, tot surt rodat. Estem evolucionant cap a una societat més cosmopolita i arribarà el dia que als bars es parlarà de l’últim concert en lloc de l’últim partit de futbol.