Preben Nielsen: "El que més tem el poder és que la gent perdi la por"

Quan el 9 de juny es va anunciar la celebració d’un referèndum d’independència a Catalunya per a l’1 d’octubre, Preben Nielsen va córrer a comprar un bitllet d’avió per ser aquell dia a Barcelona. Aquest danès d’aspecte bonàs havia sigut professor d’Història durant 37 anys en instituts de Copenhaguen i el seu interès pels processos revolucionaris i d’autodeterminació l’havien  portat a estudiar els casos d’Irlanda, el Tibet, Palestina, el Quebec, el Kurdistan, Kosovo i, ara, Catalunya.

–Com a historiador, ¿és possible no prendre partit en aquest tipus de conflictes?

–Sí, encara que personalment no ho puc fer. Jo no interpreto la història només com una lluita entre grups socials, com Marx, sinó també entre grups nacionals i ètnics que se senten oprimits per governs centrals. 

–Hores després del referèndum, una influent periodista de la ràdio més escoltada a Espanya el qualificava de «cavalcada».

–Això és clarament prendre partit. També em va sorprendre veure com la tele pública espanyola repetia la imatge d’un vidre   trencat suposadament per independentistes, mentre que la catalana emetia les càrregues policials.

–¿Vostè milita en algun partit?

–De jove vaig ser anarquista, però em va durar poc. Als anys 70 era del Partit Socialista d’Esquerres danès, però ja no hi milito. Els partits proclamen grans coses i, a l’arribar al poder, no les compleixen. Em vaig desencantar de les ideologies, que no signifiquen res, i ara soc un espectador independent. 

–¿Què és el que més l’ha sorprès del que ha viscut a Barcelona?

–M’esperava la repressió i fins i tot que detinguessin Puigdemont, com va passar amb Companys el 1934. Però no pensava veure tantíssima gent corrent sortint al carrer.

–¿Per què?

–A Copenhaguen només surten al carrer 100 o 200 anarquistes. Jo m’allotjava al Poble-sec i vaig anar a tres col·legis del barri protegits per centenars de pares i veïns. Vaig parlar amb molta gent, inclòs un votant del no que defensava el seu dret al vot. Això no ho havia vist mai i és molt bo.

–La primera vegada que va visitar Barce­lona va ser el 1977. ¿Quins canvis hi ha percebut?

–El 1975 vaig viatjar a Portugal perquè intuïa que allà hi passarien grans coses, però els militars de dretes van prendre el poder. El 1977 vaig creure que els grans canvis es produirien a Espanya, però el partit de Felipe González va absorbir tot aquest potencial. Ara veig molt més optimisme. La gent ha perdut la por, es nota que han passat 40 anys des de la mort de Franco. Això és fantàstic, perquè el que més tem el poder és que la gent perdi la por.

–¿Quin potencial de canvi profund creu que tindrà el que va passar diumenge?

–Crec que tindrà grans repercussions, no només a Espanya, sinó en el desenvolupament d’Europa en els pròxims 10 o 20 anys. ¿Seguirem tenint una Europa centralitzada i controlada des de Berlín i Brussel·les? ¿O tindrem una Europa diversa, amb una estructura més federal que permeti desenvolupar-se també als nous estats?

–¿S’atreveix a apostar?

–Bé, el fet que Escòcia sigui el territori més proeuropeu del Regne Unit és una pista del que pot passar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Vostè ha sigut testimoni directe de molts processos d’autodeterminació. ¿Què tenen en comú?

–Hi ha un fil que els connecta a tots: primer, la gent té la sensació de ser oprimida per un poder central, i segon, conserven l’esperit durant generacions, com bascos i catalans. Després de llargs períodes de silenci, de tant en tant aquest esperit reapareix amb força. Aquest moment és aquí i ara.