GENT CORRENT

Aquest mestre jubilat fa 20 anys que reporta a Meteocat, voluntàriament, el temps que fa a Cardona

Aquest mestre jubilat fa 20 anys que reporta a Meteocat, voluntàriament, el temps que fa a Cardona

bt5a2542

bt5a2542 / MARC VILA

3
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Cada dia, a les 7 del matí i les 5 de la tarda, plogui, nevi o faci calor, Jaume Barberà (Cardona, 1950) camina des de casa seva fins a l’estació meteorològica que va instal·lar al col·legi públic Mare de Déu del Patrocini de Cardona, on va ser mestre durant 35 anys, i comunica els mesuraments a la Xarxa d’Observadors Meteorològics del Servei Meteorològic de Catalunya, a la qual pertany com a voluntari. I així un dia, i el següent, i el següent... De les aules ja es va jubilar; de mirar al cel, no. Té una missió: les seves notes són testimoni viu del canvi climàtic a escala local.

–¿Com va néixer la seva afició a la meteorologia?

–De petit m’agradava fixar-me en els comentaris que feien els grans sobre el temps. Em cridaven l’atenció els seus pronòstics, els seus refranys i els senyals que utilitzaven. Vivíem a la Coromina, a la vall que hi ha a sota del castell de Cardona, i la xemeneia de la fàbrica d’Unión Española de Explosivos, que estava a prop de casa, va ser la primera eina que vaig conèixer per predir el temps.

–¿Una xemeneia?

–Els vells solien dir: si el fum va cap al castell, a la tarda plourà. ¡Mira, i ho encertaven! Més endavant vaig entendre que el fenomen es devia al vent de l’est, que anava carregat d’humitat. En aquella època em vaig aficionar a omplir llibretes amb dades de les tempestes que queien sobre Cardona. N’anotava la durada, l’evolució, l’aigua i el vent que portaven… D’allà vaig passar a apuntar quan arribaven les orenetes, l’aparició dels primers rossinyols de la temporada, el dia que florien els ametllers…

–¿Per a què?

–Al principi, per gust. Però després van passar dos fets que em van fer veure com era d’important predir el temps. El 4 de setembre de 1960, en mitja hora van morir tres persones per caiguda de llamps en dues masies pròximes a Cardona. Dos anys més tard va tenir lloc la famosa inundació del Vallès, que al meu poble també va deixar molta pluja, i aquell Nadal va caure la nevada més gran que he conegut, seguida d’una gelada històrica. Em va marcar veure el meu pare desembussant canonades congelades.

–¿Va pensar fer-se meteoròleg?

–Vaig preferir fer-me mestre, però fa 20 anys vaig muntar al col·legi una petita estació meteorològica i vaig començar a col·laborar amb el Servei Meteorològic de Catalunya. Al principi havia de trucar per telèfon per donar les dades. Ara el sistema és automàtic, però dues vegades al dia vaig en persona a revisar els mesuraments i afegeixo anotacions sobre els tipus de núvols que ens visiten. Encara que ja estic jubilat, periòdicament vaig amb els alumnes per explicar-los com funciona l’atmosfera. 

–¿Vol encomanar-los la seva afició?

–Vés a saber, potser d’aquí en sortirà algun home o dona del temps. Ells també elaboren l’informe meteorològic que publiquem a la revista local i se senten importants quan han de telefonar al Servei per comunicar alguna dada. És bo que comprenguin la importància que té la meteorologia.

 

–Amb tantes dades com conserva des de fa tant de temps, deu poder confirmar o desmentir el canvi climàtic.

–Ho confirmo, no és cap broma. A la meva comarca ja no hi ha les gelades d’abans i la floració dels ametllers s’ha avançat dues setmanes. Anem cap a estius més llargs i calorosos, això ja no hi ha qui ho pari.

Notícies relacionades

–Hi haurà qui es pregunti: ¿quina necessitat té aquest home d’anar dues vegades al dia a mesurar la temperatura de l’aire?

–Això va començar com una afició i va acabar sent una responsabilitat. Si fallo algun dia per algun viatge, busco algú que em substitueixi. També és una passió. És emocionant indagar què portarà el vent.