Cristina Caparrós: "Vivim d'esquena a la nostra cultura marinera"

Les barques de pesca tradicional que resisteixen contra vent i marea a Barcelona descarreguen les seves captures diàriament entre el moll dels Pescadors i el del Rellotge. La Cristina és armadora de L’Òstia, la barca d’arrossegament dels Caparrós, una família de ranci llinatge mariner. Gestiona les cistelles de peix i marisc fresc de La Platgeta i promou l’associació Cap a Mar per recuperar i divulgar la cultura marinera en una ciutat que viu d’esquena als seus últims pescadors.

¿Què suposa ser filla [el seu pare, José Antonio Caparrós, va ser entrevistat en aquesta mateixa secció] i neta de pescadors? És un orgull. El meu avi va venir de Castell de Ferro, un poble de Granada amb nom català, i va començar a treballar als 12 anys als molls de la Barceloneta, rentant cassoles i cargolant cigarrets. Em fascina escoltar les històries de la gent vinculada a la pesca.

¿Vostè no va pensar mai a fer-se a la mar? M’encantaria, però ara que soc mare ho veig complicat a nivell logístic. És un món que implica una relació amb la naturalesa molt bonica i a vegades molt dura; és molt atractiu i crea addicció.

També implica estar absent del dia a dia dels fills. El meu pare treballava moltíssim, gairebé mai feia vacances i passava temporades pescant a Mallorca. Una dia de Carnaval va tornar de Mallorca a tota màquina només per veure’m disfressada. Ara el meu fill és el que es passa hores al moll enfilat a les xarxes, espantant gats i observant els pescadors, com feia jo.

¿Quantes barques queden a Barcelona? Fa 20 anys n’hi havia 90 i ara en queden menys de 30. Estem en una ciutat que és un port pesquer, però vivim d’esquena a la nostra cultura marinera. A més de disseny i glamur, Barcelona necessita tradició i autenticitat o perdrem el que ens fa ser una referència.

Recuperar el patrimoni mariner és l’objectiu de Cap a Mar. Si no expliquem qui som, d’on venim, què fem, com ho fem i quines coses ens importen, aquesta cultura desapareixerà. Els pescadors tenen molt a dir i si la gent ens coneix valorarà més la nostra feina i tindrà més ganes de consumir el nostre peix.

¿Com veu el futur? Soc optimista, però anem una mica tard i els números no ens acompanyen. Hi ha molt poca gent menor de 30 anys dedicada a la pesca i no hi ha relleu per als que es volen jubilar.

Una de les activitats que promou Cap a Mar és el turisme de pesca. Nosaltres en diem 'Ser pescador per un dia'. Sortir a la mar amb la tripulació permet generar ingressos extra per tenir un salari digne els mesos dolents o durant la veda i sobretot apoderar els pescadors perquè sentin que la gent té interès a escoltar-los i conèixer el seu ofici. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La seva família té dues barques d’arrossegament. L’Òstia i el Nus, que es diu així perquè simbolitza la unió de dues famílies amigues, que hem sumat esforços per continuar endavant. Jo vivia a Portugal quan el pare Manel va batejar el Nus amb aigua de mar i vaig venir expressament. També vaig ser-hi en el primer viatge de L’Òstia, que va sortir de Benicarló. No m’ho perdria per res. 

Després de donar moltes voltes s’ha instal·lat a la Barceloneta. Em vaig llicenciar en Química i vaig estudiar el màster i el doctorat a Bèlgica, Portugal i Anglaterra. Des de fora encara vaig ser més conscient de la sort que he tingut de tenir una vida i una família tan diferents i al tornar vaig voler tenir accés a la identitat marinera de la Barceloneta. Crec que és clau per al barri i per a la ciutat.