Alicia Martos: «Si vols enxampar un mentider, fes-lo parlar»

Alicia Martos Garrido (Linares, Jaén, 1987) viu de l’engany. Després d’estudiar psicologia i especialitzar-se en comunicació no verbal i detecció de la mentida, els últims anys s’ha dedicat a formar jutges, policies, metges, empresaris i fins i tot venedors de botigues, perquè sàpiguen detectar els estafadors. Al seu blog, Lo que no nos cuentan, sovint explica com se les empesquen els polítics per engalipar-nos.

–Imagino que enganyar-la deu ser especialment difícil.

–Al final, tots tenim una intuïció que ens diu: aquesta persona és de fiar, aquella no. La meva feina consisteix a posar-li nom a aquesta intuïció i a identificar els detalls inconscients que delaten si un testimoni és sincer o fals.

–¿Quins detalls?

–A vegades diem una cosa amb la boca i la nostra cara o gestos diuen el contrari. Quan es dona aquesta contradicció, faci-li cas al missatge corporal, que mai menteix perquè està connectat amb les emocions i l’inconscient. Les mentides les diem amb paraules, el cos sempre diu la veritat. 

–¿Com parla el cos?

–No existeix una correlació directa entre gestos i missatges, s’ha d’estudiar la persona i tenir en compte el context. Uns braços plegats no sempre signifiquen oposició, a vegades tan sols delaten cansament. Convé observar els canvis de conducta. Si algú és molt gestual i una pregunta sobtada el deixa parat, aquí passa alguna cosa. Les expressions d’impacte emocional revelen quan mentim.

–Algun truc per saber si m’enganyen.

–En el meu ofici, la màxima és: per la boca mor el peix. Si vols enxampar un mentider, fes-lo parlar. Els que ens dediquem a això, des del policia que interroga un detingut fins a l’encarregat de selecció de personal, abans treballàvem observant de forma passiva. Ara, la tendència és fer-te amic de l’interlocutor perquè abaixi la guàrdia i digui el que no vol dir, o provocar-lo amb preguntes que no s’espera. Si es desconcerta, és que amaga alguna cosa. I hi ha trucs que semblen jocs, com el del dibuix. 

–Expliqui-ho, expliqui-ho.

–Vostè arriba tard a casa i diu que ve d’un bar. La seva dona no se’l creu i li demana un dibuix del bar. ¿Oi que no s’ho espera? La seva seguretat al traçar aquest dibuix el delatarà. Un altre truc és cansar el mentider. Mentir és esgotador, obliga el cervell a inhibir la veritat i construir una mentida. Si el sobrecarregues, al final cometrà errors. 

–Hi deu haver qui sap enganyar més bé.

–La clau per mentir bé és creure’t la pròpia mentida. Els polítics ho saben. En això consisteix l’entrenament que els fan els seus assessors d’imatge.

–Li proposo un repte: entre la Generalitat i l’Estat hi ha plantejada una partida de pòquer per l’1-O. ¿Qui va de farol?

–Cap menteix, o almenys es creuen les seves pròpies mentides. La comunicació no verbal de Puigdemont és la d’algú que creu fermament que el referèndum es farà. Rajoy també transmet sinceritat quan diu el contrari. A més, l’he vist especialment irritat amb aquest tema, com si l’afectés en el pla personal. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Hi ha alguna forma de caçar el càrrec públic que no diu la veritat?

–Dependrà de com sigui d’espontani i com n’estigui d’entrenat. A Albert Rivera i Pablo Iglesias se’ls nota que són nous, de seguida deixen veure les seves emocions. Em va cridar l’atenció la roda de premsa de Trapero després de publicar-se els documents de la CIA. L’acusaven de mentir, així que havia d’estar enfadat i mostrar-se ferm, però la seva mirada era evasiva, s’arronsava d’espatlles amb cada afirmació i va estar sorneguer, en comptes d’enfadat. La seva comunicació no verbal transmetia de tot menys veritat.