Roberto Fernández: «A la Rambla vaig arribar a fer 839 abraçades en quatre dies»

Després d’un mes i mig pedalejant i fent abraçades per Europa, Roberto Fernández (València, 1987) té previst arribar avui a la seva ciutat per celebrar que ha aconseguit el seu repte solidari: recórrer 2.600 quilòmetres i fer 2.600 abraçades en 45 dies. Aquest jove ambientòleg de somriure contagiós i pell torrada pel sol va recalar la setmana passada amb el seu cartell de Free Hugs / Abraçades Gratis a la Rambla de Barcelona, on l’abraçada s’ha convertit en una icona de l’esperit ciutadà després dels atemptats del 17 d’agost. 

–Després de pedalejar 2.600 quilòmetres i de fer 2.600 abraçades, ¿què li fa més mal les cames o els braços?

–Al final han sigut 3.200 quilòmetres i les cames se’n ressenten, però es compensa amb l’energia de les abraçades, que n’aporten molta a nivell psicològic i també físic.

–Va sortir de Berlín el 24 de juliol. Suposo que es va preparar a fons i anava ben equipat.

–Doncs no gaire. Intento cuidar-me la salut, però el normal. La bici la vaig comprar al Decathlon per 200 euros i les alforges són bosses del Lidl. No sé ni reparar una punxada.

–Doncs ha tingut molta sort.

–Tot surt d’aquí [indica el cor].

–¿Què el va portar a acceptar el repte?

–Tenia una feina de 800 euros i en dedicava 12 a projectes solidaris. Volia aportar-ne més, però no sabia com. Llavors va sorgir la possibilitat d’un viatge en bici i em van proposar fer-lo en forma de repte solidari. Havia de recórrer 2.600 quilòmetres des de Berlín fins a València en 45 dies i fer 2.600 abraçades [Eco Travel Hugs en xarxes socials]. Tot el que s’ha recaptat en una plataforma de micromecenatge i durant el viatge va a un projecte de Volunteermap a Uganda. En un mes i mig hi he aportat més de 400 euros.

–¿I per què abraçades?

–Havia participat en esdeveniments d’abraçades a València i sabia que és una manera fàcil d’aportar energia i alegria a les persones. ¡No hi ha res millor que oferir un somriure o una abraçada! Redueix l’estrès, millora l’autoestima, augmenta l’empatia... Hauríem d’incloure més abraçades en el nostre dia a dia.

–¿Què tal la primera abraçada a un estrany?

–El primer cop que vaig fer-ho sol va ser complicat. Era l’endemà del meu aniversari i volia regalar abraçades. Vaig sortir al carrer, vaig aixecar el cartell d’Abraçades Gratis i durant cinc minuts no em va abraçar ningú. 

–Tot i la mala estrena, no es va desanimar.

–Aquest mes i mig m’han fet moltes abraçades però segueixen sent poques. Calculo que només un 5% dels que passen m’abracen. No sé què li passa a la gent.

–El contacte físic ens fa vergonya.

–Avui és molt normal que algú ens segueixi a Instagram o Facebook, però ens sembla estrany que ens parlin a la parada del bus o ens ofereixin una abraçada al carrer. A vegades em pregunten: «¿I si ve a abraçar-te algú que fa pudor?». Doncs no passa res. Jo no només abraço noies guapes i solteres, sinó tot el qui ho necessiti. Entre les persones no hi ha barreres.

–¿Com compta les abraçades?

–Mentalment. Al final del dia les apunto en una llibreta, juntament amb el lloc, els quilòmetres que he fet, els diners que he gastat i els que la gent m’ha donat. La meitat del que recapto és per al projecte d’Uganda i la resta per finançar el viatge.

–Va arribar a Barcelona després dels atemptats, en un moment molt sensible.

–A la Rambla vaig arribar a fer 839 abraçades en quatre dies. He llegit que a Barcelona hi ha hagut una onada d’abraçades i animo la gent a no deixar de fer-ho.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Repetirà l’experiència?

–Viatjar repartint abraçades, somriures i felicitat mentre col·labores amb un projecte solidari va començar com un repte, però s’ha convertit en la meva forma de vida.