Ana Rivero: «Vaig ser testimoni d'un capítol clau de la història»

Va entrar al Congrés dels Diputats fa quatre dècades amb només 19 anys. La madrilenya Ana Rivero Moreno era ja la taquígrafa més ràpida d’Espanya.

–Vinc de família de taquígrafs: el meu pare, un oncle, els meus germans… Però, fixi’s que curiós, en el batxillerat laboral em van suspendre un estiu la taquigrafia, i el meu pare, que era professor de la matèria, em va agafar per banda, «vine aquí, guapa».

–La va preparar.

–¡A base de bé! Amb 18 anys vaig guanyar el premi Martí al taquígraf més ràpid; vaig ser la primera dona a obtenir-lo. Tot i així, el meu pare em va preguntar si era conscient del que feia entrant al Congrés.

 

–¿Per què? 

–Era duríssim. Pensi que ara tenim el suport de gravacions i vídeos, però aleshores no hi havia mitjans.

–¿El pitjor és l’estrès?

–Sí, per la tensió acumulada. El meu oncle em va explicar que a mitjans del segle XX dos taquígrafs del Congrés van morir d’infart. De totes maneres, ha sigut el millor que he fet en la meva vida.

–També, molta responsabilitat.

–Com que només tenia el batxillerat, amb el pas del temps em vaig adonar que necessitava preparar-me més, sobretot quan feien servir termes jurídics. Total, que em vaig posar a estudiar Dret i em vaig doctorar.

–Es relleven cada cinc minuts, ¿oi?

–En els plens, sí. Cada cinc minuts entra un company nou perquè l’endemà les intervencions ja han d’estar publicades en el diari de sessions. Per cada cinc minuts de taquigrafia se’n necessiten 55 per a la transcripció.

–¡Una hora!

–Perquè contrastem tot el que es diu: noms, dates, esmenes, dades… I que el discurs tingui coherència. Una feinada per a un equip de 37 persones. A més, es registren les incidències. 

–¿Incidències?

–Per exemple, quan les activistes de Femen es van treure la samarreta i van ensenyar els pits, es va haver de consignar perquè es va interrompre la sessió. També els aplaudiments, les rialles, els insults.

–¿Tot?

–Tot el que tingui transcendència, amb la idea que si algú consulta el diari al cap d’un parell de generacions entengui què estava passant. De vegades suem tinta.

–Expliqui-ho, sisplau.

–Fa molts anys, un orador va esmentar en diverses ocasions la paraula «bucijo» o «botijo». Ni les meves companyes ni jo enteníem res, així que em vaig posar en contacte amb ell. Doncs resulta que es referia al president dels Estats Units, «Bush hijo». Fraga també vocalitzava molt malament.

–Entenc que l’«a la mierda» del diputat Labordeta també va quedar escrit.

–És clar; va protestar perquè no se l’escoltaven, el pobre. 

–¿Algun bon orador que recordi?

–Gregorio Peces-Barba ho va ser. I amb Carrillo ens ho passàvem molt bé. La primera legislatura va ser molt emotiva.

–M’ho imagino.

–Com a taquígrafa em saltaven les llàgrimes perquè era testimoni d’un capítol de la història impressionant. Em va emocionar veure-hi asseguts la Pasionaria, Rafael Alberti… Vaig veure néixer la democràcia.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–El 23-F també el va viure.

–Per un minut no em va enxampar dins de l’hemicicle. Duia les quartilles a la mà per entrar-hi, però hi havia un guàrdia civil a la porta. Li vaig dir que havia de rellevar sí o sí la meva companya, però em va respondre que si entrava ja no sortiria.