gent corrent

"N'hi ha que tenen un vaixell; jo tinc un castell"

Josep Maria Martorell, empresari, va comprar el castell de Quermançó per fer realitat una idea de Dalí i a poc a poc el va rehabilitant

quermano 0024

quermano 0024 / JOAN CASTRO ICONNA

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

El vent bat el pati d’armes del castell de Quermançó, una petita fortalesa medieval situada a Vilajuïga (Alt Empordà) amb unes vistes impressionants des de la badia de Roses fins al Canigó. Font de llegendes populars –entre elles la que va inspirar un quadro de Dalí sobre la cabra d’or que hi hauria enterrada sota els seus fonaments–, el castell és propietat de l’empresari Josep Maria Martorell (Vilabertran, 1948), que s’ha imposat com a missió obrir-lo al públic 

(www.castelldequermanco.cat).

–¿Qui té un castell se sent rei?

–¡Quina pregunta! Soc una persona d’origen humil i mai m’he sentit per sobre de ningú, però tampoc per sota. El destí va posar aquest castell a les meves mans.

–¿Com va acabar a les seves mans?

–El 27 de novembre de 1997 estava dinant al restaurant Stop (avui El Cau) de Vilajuïga i vaig veure una foto del castell penjada a la paret. Li vaig comentar a l’amo, mig de broma, que seria un bon lloc per obrir un restaurant. Ell em va dir que estava en venda i l’endemà vaig anar a veure la propietària.

–¿Per què tant interès a comprar una construcció mig en ruïnes?

–Vaig llegir, justament a EL PERIÓDICO i a Hora Nova, que Dalí havia volgut comprar-lo a la família Ratés als anys 70 per construir l’orgue de la tramuntana, un orgue catedralici que convertiria la rauxa del vent en una melodia. Era una idea totalment surrealista, un projecte únic al món. 

–Una idea potent que no va cristal·litzar.

–Vaig intentar portar-la a terme de cara a l’Any Dalí 2004. Amb el suport del Ministeri de Ciència i Tecnologia vaig encarregar un estudi a la universitat Ramon Llull, que va fer un prototip d’orgue amb uns tubs de ferro [vegeu foto]. Però no vaig trobar ajuda per arribar fins al final del projecte. 

–¿Quines inversions ha fet en 20 anys?

–Quan el vaig comprar, el castell estava abandonat. Ara està tot consolidat amb formigó perquè no caigui, he arreglat el camí, hi he posat portes metàl·liques per protegir-lo del vandalisme, he fet excavacions arqueològiques que determinen que la construcció original és del segle X, l’he tancat tot per seguretat... Molta gent em pregunta per què segueixo invertint diners i energia en això.

–Sembla una pregunta raonable.

–Soc una persona arrauxada, una mica tocat per la tramuntana, com diuen aquí, però no estic boig. N’hi ha que tenen un vaixell a Empuriabrava, ¿no? Doncs jo tinc un castell, que té un cost i un manteniment més barats.

–¿No s’ha convertit en una obsessió?

–No, més aviat diria que és la meva missió.

–¿En quin sentit?

–El 1972 vaig obrir una lampisteria i a base de treballar i estalviar ara tinc una ferreteria important a Empuriabrava. Durant 40 anys he prosperat gràcies a la gent del territori que compra a la meva botiga i vull destinar part dels beneficis a recuperar el patrimoni de l’Empordà. Però no soc milionari; em dedico a vendre claus i cinta aïllant i faig el que puc. 

–¿Què faria si fos milionari?

–He somiat tant amb aquest lloc... El convertiria en un centre historicoespiritual, perquè a més d’haver albergat l’arxiu diplomàtic del comtat d’Empúries durant 200 anys i de servir de fortalesa a les tropes napoleòniques, aquí hi ha una energia bestial. ¿Vostè la nota?

–Ara mateix, no.

–Diuen que això va ser un altar druídic i hem descobert que Dalí no només pujava al castell per veure la posta de sol, sinó que aquí connectava amb les energies de la mare naturalesa. 

Notícies relacionades

–No pensa abandonar en la seva dèria.

–No. Abans volia rehabilitar-lo tot, però ara m’acontentaria de poder obrir el castell i ensenyar-lo tal com està. Fins i tot si no puc fer res més, ja estic orgullós del que he aconseguit. Quan em mori vull que posin l’urna amb les meves cendres en una de les torres per tenir vistes a la badia de Roses i al Canigó. 

Temes:

Gent corrent