«Venècia ja gairebé no té veïns autòctons»

Si hi ha algú que comprèn bé el temor a la veneciació de Barcelona o de qualsevol ciutat és aquest veí de Venècia. Viu a pocs metres de la plaça de San Marco. Només sent rodes de maletes, veus i passos de visitants, gondolers conversant o cantant, i algun vaporetto a distància. Ni cotxes, ni clàxons. Però ha vist com les seves cases veïnes s’han anat convertint en allotjament per a turistes. Els propietaris de les vivendes les lloguen i es muden a la perifèria. Viuen més tranquils i amb més recursos econòmics. Albert Morales (Terrassa, 1983) creu que Barcelona està encara a temps de maniobrar. 

—¿Quines serien les millors maniobres?

—Barcelona és una gran petita ciutat amb projecció de gran ciutat, però està creant atractius sostenibles, com els carrils bici, o les superilles al Poblenou. M’ha agradat molt veure com alguns feien les seves reunions de treball al sol, en aquests nous espais amb bancs perquè els veïns disfrutin del carrer de manera relaxada i, com a usuari de bici que soc, donen molta seguretat. El problema del turisme és el turista que ve a fer el que no fa al seu país. Si el turista respecta l’entorn a què arriba, rebrà el respecte del local. Si no és respectuós, no. Per a mi, aquesta és la clau. 

—¿Quant costa el lloguer mensual d’un apartament al centre de Venècia?

—Un d’uns 50 metres quadrats, segurament no baixa de 900 o 1.000 euros al mes, aproximadament. Per això és gairebé impossible trobar una vivenda en la qual resideixin els propietaris. Venècia ja gairebé no té veïns autòctons. I els pocs que queden són gent gran. A Venècia, la joventut s’hi manté per la universitat. Quan els veïns grans, locals, moren, la família sol treure profit de la vivenda amb sistemes de lloguer com Airbnb.

—El comerç de Venècia la defineix...

—Sí, a Venècia tot té un preu, i tot es basa en intercanvis comercials de productes i contactes.

—¿Això dificulta sentir-s’hi bé?

—En general, crec que Barcelona és més acollidora, integra més. A Itàlia, i a Venècia particularment, si no hi tens arrels o no et cases amb algú d’allà, sempre ets de fora. S’hi viu bé, s’hi menja molt bé i el sentit de l’estètica el tenen molt accentuat. Venècia és una potència cultural mundial. Amb dimensions i població d’un poble petit, però el seu capital cultural no te l’acabes. 

—¿Què el va portar a instal·lar-s’hi?

—Em vaig presentar al concurs de l’Institut Ramon Llull com a professor de català a l’estranger i em van agafar per a Trieste. Tenia uns 40 alumnes, molt heterogenis. Després em vaig quedar a la Università Ca’Foscari Venezia, una de les universitats de referència a Itàlia en l’aprenentatge de llengües. Se n’imparteixen unes 35 cada any. Jo faig classes de castellà i de català.

—I vostè va ser un dels impulsors, el 2013, del Casal Català d’Itàlia (@casalcat–italia). ¿Amb quina intenció el van crear?  

—Com tot ens així, volíem establir ponts entre Catalunya i Itàlia. Vam agafar la Casa Degli Italiani de Barcelona com a mirall, volíem ser la casa dels catalans a Itàlia i, aprofitant les noves tecnologies, arribar a tot el territori. Però hem acabat concentrant gairebé tota la nostra activitat a Venècia i el Véneto. Sobretot organitzem actes culturals conjuntament amb la universitat, projeccions, conferències, recitals...

—¿El seu futur el veu a Venècia? 

—Venècia m’ha donat moltíssim, però sento ganes d’aportar la meva experiència en altres camps. Les llengües obren moltes portes, i viure fora del propi país posa a prova. M’atrau l’àmbit universitari, també l’institucional. Em sento polivalent, perquè els intercanvis comercials també em desperten interès. Ara que pel meu treball en una investigació he passat sis mesos a Barcelona, sento que a Itàlia enyoro el dia a dia d’aquesta ciutat. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

—¿Què investiga? 

—Faig un estudi lingüístic dels Estatuts del 32, del 79 i del 2006 amb la UPF.