Cristina Cabrera: «Mai vaig creure que Pedro Sánchez em trucaria»

Eren les onze del matí d’un dia de desembre de 2015. Cristina Cabrera Jiménez (Barcelona, 1973) sortia del portal de casa seva, al Turó de la Peira, amb una bossa d’escombraries cap al contenidor quan es va topar en aquell instant amb Jordi Évole i l’equip de Salvados, que estaven rodant un programa amb Pedro Sánchez, candidat socialista a les eleccions que s’aproximaven. La casualitat o un malabarisme del destí.  

–Començaré a explicar-li la meva història des del principi: jo em vaig casar, vaig tenir dos fills i el meu matrimoni va anar bé fins que el meu marit va començar a demostrar qui era en realitat. Volia tenir-me sotmesa, lligada a la casa i els nens. Soc una dona maltractada; jo i el meu fill. Maltractament físic i psicològic.

–Ho lamento. 

–Em va destrossar l’autoestima. Per intentar pensar en una altra cosa, vaig començar a fer cursos de quiromassatgista i esteticista, sense saber ben bé per a què.

–La seva ment buscava una via de fugida.

–La policia va venir més d’una vegada a casa, però vaig tenir molta por i vaig acabar retirant la denúncia. Després de gairebé set anys d’aguantar, d’anar fent aquells cursos a poc a poc, vaig prendre la decisió de separar-me.

–Un pas valent.

–Després de separada, va tornar a pegar-me. Però m’agradaria que el meu testimoni servís per convèncer altres dones que es pot sortir d’aquest infern.

–Tant de bo serveixi.

–Li vaig cedir l’empresa de neteja que teníem i ell va marxar de casa però deixant-me un munt de deutes. Em deu, a més, 70.000 euros en pensions. El pis se’l va quedar el banc i vaig acabar gairebé malalta.

–¿Com s’ho feia?

–Netejant cases i amb menjar de Càritas. L’assistenta social també em va ajudar, i em vaig poder quedar al pis gràcies a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

–Fins al dia en qüestió.

–Em vaig trobar amb Jordi Évole amb les càmeres, em va parar i em va demanar si podia fer-me unes preguntes amb Pedro Sánchez. Em van preguntar què pensava jo del PSOE.

–¿Què va respondre?

–Que feia temps que jo no votava a ningú i que els meus pares havien sigut votants socialistes de tota la vida però que ja no tornarien a fer-ho per decepció. Li vaig dir a Pedro Sánchez que, com que era impossible viure amb el que guanyàvem, a veure si capgiraven l’assumpte.

–¿Li va explicar la seva història personal?

–En dos minuts, i que estava a punt del desnonament. Pedro Sánchez em va dir que em posaria en contacte amb la llavors regidora de Nou Barris, Carmen Andrés.

–¿Li va demanar el telèfon?

–Sí. Se’l va gravar al mòbil, i jo flipant.

 

–No hi devia confiar gaire, és clar.

–I ara. Estava convençuda que no es recordaria de mi… Aquell Nadal ho vam passar fatal, però, passat el dia de Reis, vaig rebre una trucada de l’ajuntament.

–Increïble.

–Carmen Andrés em trucava de part de Sánchez per tenir una trobada amb mi. 

–¿Com li van donar un cop de mà?

–Em van posar en contacte amb el servei d’autoocupació de Trinijove i l’Obra Social La Caixa, on em van ensenyar a fer un pla d’empresa i buscar les fórmules per finançar-lo.

–Va obrir un centre d’estètica.

–Vaig trobar un local a les Corts, i per sort l’amo em va mantenir el lloguer. Per 9.000 euros el vaig poder muntar, senzillet.

–¿Com li va?

–No em queixo. Treballo molt, unes 12 hores al dia. El problema és que he de seguir pagant els deutes del meu exmarit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Si no arriba a ser per aquella trobada...

–Res. Algun dia m’agradaria donar-li les gràcies en persona a Pedro Sánchez. Havia de canviar-me la vida i ell era allà.