«Fer el trànsit és com llançar-se al buit»

Fa tot just uns mesos, va decidir revelar la seva identitat trans i passar a ser coneguda com a Dorian (Tarragona, 1998). Estudia Traducció i Interpretació, amb japonès i anglès, a la Universitat Autònoma.

–¿Com me li he d’adreçar?

–De tu i en femení.

–¿Dorian? ¿Per què?

–El vaig triar perquè és un nom neutre i perquè em recorda El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. M’agrada jugar amb la idea de l’e­terna joventut: com que no tinc barba i tinc una cara infantil, sembla que m’estigui tornant jove des que vaig fer el clic del canvi.

–¿Pot explicar el gènere no binari?

–No soc ni home ni dona, sinó una altra cosa. Jo m’identifico com a gènere no binari, i en som uns quants. Un estudi recent als EUA demostra que un terç de la comunitat trans es considera no binària.

–D’acord.

–Alguns no ho entenen, però jo tampoc entenc el xinès ni el parlo i no per això dubto de la seva existència. Que no ho entenguin no els legitima per faltar-me al respecte. 

–¿Com s’articula això en la vida diària?

–És força complicat perquè la gent tendeix a llegir-te d’una manera o d’una altra. Quan entro en un bar, semblen més interessats a preguntar-me «què ets» en comptes de «què vols prendre».

–¿Què és el més difícil de gestionar?

–Fer el trànsit és com llançar-se al buit; no saps si hi ha sortida, si tindràs un entorn que et recolzi. A vegades, ens utilitzen com a fetitxe mediàtic. Però les dones trans ho tenen molt més difícil.

–Jo el llegeixo com a noi. No sé si faig bé.

–[Riu] És difícil no encasellar de forma no binària la gent, però es pot desaprendre. La meva aparença física és masculina, però m’identifico més amb els valors femenins: reivindico la sensibilitat, soc protectora i procuro no ser agressiva.

–Ja.

–A mi em llegeixen com a lesbiana molt masculina o bé com a home gai, tot i que no m’amago els pits. I li asseguro que el tracte com a home és molt diferent.

–Expliqui’s, sisplau.

–Com a home em sento més segura en l’espai públic. I noto que m’interrompen menys en les converses.

–¿Quan va començar el qüestionament?

–Durant la infància no m’ho vaig plantejar en absolut i em sentia còmoda com a dona, però era bastant antidiademes.

 

–¿Va patir assetjament a l’escola?

–Nooo. Va ser una infància força tranquil·la; vaig tenir sort en aquest aspecte.

–¿Com s’ho van prendre a casa?

–Al principi, els va costar, perquè vinc d’u­na família molt tradicional. 

–¿Es porta pitjor a les zones rurals?

–Té avantatges. Tot i que la mentalitat sol ser més conservadora i falten espais LGTB, et sents més segura que en l’espai anònim de la ciutat; la gent s’ho pensa dues vegades abans d’agredir-te.

–¿S’ha sentit sola?

–És un camí que has de fer sol. No he sentit abandonament, però sí la falta d’algú al costat que estigui passant pel mateix procés… Algunes de les meves amigues de la infància, poques, han tallat completament el contacte amb mi.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿El molesta que l’hagi entrevistat?

–Se’m fa estrany, perquè considero que la meva vida no és tan interessant, però alhora em sento amb una certa responsabilitat moral, sense que soni pedant. M’he vist amb tanta falta de referents que em sembla necessari anar obrint camí.