Anar al contingut

GENT CORRENT

«Cada instrument són 1.200 hores de treball»

Fabrizio Acanfora és músic, compositor i lutier. Construeix amb les seves mans 'pianos' del barroc: clavicèmbals, clavicordis i espinetes

Olga Merino

zentauroepp38795301 barcelona 08 06 2017 contra fabrizio acanfora luthier de l170702195125

JUAN LUIS ROD

El temps sembla aturat en les albors del segle XVII dins del taller que Fabrizio Acanfora (Nàpols, 1975) comparteix amb un altre artesà al Poblenou. Una estranya bombolla de paciència i minuciositat.

—Sent molt petit, dormíem tots al saló –estaven canviant la moqueta a casa– quan la meva mare em va despertar a mitjanit perquè veiés una retransmissió a la tele: «¡Mira com toca aquest senyor!». Resulta que era Glenn Gould, que interpretava Bach amb l’orquestra, i em vaig quedar embadalit. Havia començat a tocar el piano als 6 anys i vaig pensar: «Aquesta és la meva música».

—Una revelació molt primerenca.
—Després, amb el temps, em vaig adonar que no s’havia compost per al piano, així que vaig completar els 10 anys al conservatori i després me’n vaig anar a Holanda a estudiar el clavecí, a tocar-lo i a construir-lo.

—¿En què es diferencia el piano del clavecí?
—En la mecànica i la sonoritat. El piano porta martells que donen cops a les cordes; en el clavecí, són pues les que pincen les cordes, petites espines que antigament es feien amb plomes d’au.

—Se sent diferent, sí.
—Més o menys, com una guitarra enorme. Un so amb pes, rodó, fosc... La sonoritat del piano és molt més oberta.  

—¿Quan apareix l’instrument?
—L’edat d’or del clavecí abasta des de l’any 1600 fins al 1700. És a finals del segle 
XVIII quan sorgeixen els primers pianos 
–els fills de Bach ja comencen a compondre per a ell– i durant un període conviuen els dos instruments.

—És clar.
—El XIX, amb el romanticisme, va ser el segle per excel·lència del piano –Chopin, Schubert, Mendelssohn–, i no va ser fins al XX quan es va començar a recuperar el patrimoni musical de museus i velles esglésies.

—A restaurar vells clavecins.
—I a copiar-los. Als anys 70 del segle XX es va produir un boom i apareixien orquestres barroques com a bolets.

—¿Qui compra avui els seus instruments?
—Abans de la crisi, museus, universitats i conservatoris. També músics; estic restaurant un clavicordi per a Jordi Savall... Però ara tot ha canviat.

—¿Per què?
—Les institucions ja no subvencionen res i els que compren són estudiants que no en tenen gaire idea. Un se’m va queixar que es notaven les ratlles del pinzell. ¡Però si és un instrument fet a mà!

—La imatge, per sobre de tot.
—No es valoren l’experiència ni l’esforç: en cada clavecí que construeixo hi inverteixo unes 1.200 hores de feina. Per això és molt probable que aquesta sigui la meva última entrevista com a lutier: tanco el taller.

—¡Quina llàstima!
—Bé, depèn del punt de vista.

—No li surt a compte.
—Si calculo per hores, guanyaria més diners fregant escales. Els canvis que estem vivint afecten molt el meu sector. ¡La cultura no pot ser una indústria!

—L’economia ha substituït la política.
—Exacte. Fa anys, quan era estudiant, podia viure dels meus concerts, cosa que ara seria impensable: els caixets han caigut en picat. Però encara hi ha una altra raó.

—Expliqui-la, per favor.
—Aquesta feina és molt pesada, d’aixecar peces de fusta molt grans i collar serjants amb molta força. Fa temps que les mans van començar a donar-me problemes, i per a mi la vida no tindria sentit sense poder tocar el piano.

0 Comentaris