«¡No puc suportar aquesta maleïda expressió de merda!»

Cada persona és un món, diu el clixé, cosa que deu voler dir que l'univers dels altres és remot, inaprehensible, i que cadascú viu les coses segons la seva experiència. Apliquem-ho en aquest cas. «Xoc de trens», per al ciutadà comú, és una cosa que està passant o que passarà a nivell polític, entre una gent que no s'entén. «Xoc de trens», per a Teresa Baztán, nascuda a l'Argentina fa 83 anys, fa mig segle instal·lada aquí, és una cosa totalment diferent. En xocs de trens va perdre dos nebots; i la falca l'hi recorda, constantment.

-Digui'm de qui parlem, per favor.

-És clar. Es deien Alejandro Menzo i Marcelo Berguño. Alejandro era el fill d'una germana, i Marcelo, d'una cosina germana. Són ells, miri, aquí tinc unes fotos. Aquest és Alejandro, i aquest, Marcelo. Que macos, ¿oi? I tan joves…

-¿Quina edat tenien?

-L'Alejandro acabava de fer 18 anys. El Marcelo en tenia 10… Déu meu... Perdoni… uf... Sabia que aquesta entrevista em costaria…

-¿Parem?

-No, no. També és una forma d'homenatjar-los. També ho faig per això.

-No van morir en el mateix accident, em va dir per telèfon.

-No. El Marcelo va morir el 1970, l'1 de febrer, a Buenos Aires. Una tragèdia terrible... Van morir 200 persones, entre elles el meu nebot. La foto és de poc abans que morís.

-200 morts…

-Més, més de 200. Un accident horrible. Miri, això ho vaig treure d'un diari argentí: «Un dia com avui, el 1970, un tren que venia de Tucumán va xocar a tota velocitat contra un altre que estava aturat a Tigre. hi va haver 236 morts i més de 500 ferits»...

-Quin horror. ¿I l'Alejandro?

-L'Alejandro, onze anys després. Me'n recordo que anava a deixar uns amics a l'aeroport i un em va dir: «¿Has vist que hi ha hagut un accident de trens a l'Argentina?» I li vaig dir: «Ah, no, no m'interessa, jo ja vaig passar la meva història i no em tocarà una altra vegada». Però em va tocar. Em va tornar a tocar.

-¿Quan va passar?

-El 8 de març del 1981. En plena dictadura, en una desídia de país…

-¿Dos trens?

-Ho tinc aquí, miri. A veure: «A les 4.30 de la matinada… sortint d'un revolt… 120 quilòmetres per hora…» Aquí: «Va topar contra la punta d'un vagó cisterna de petroli d'un tren de càrrega que havia descarrilat uns minuts abans…» Anaven dormint. En aquest van morir 34 persones.

-En plena dictadura, em deia.

-Sí, jo vaig anar a Buenos Aires, però ja l'havien enterrat. Parlàvem de fer una protesta, alguna cosa, però al meu cunyat ja l'havien amenaçat. «Recorda que tens més fills», li van dir. No es podia fer res.

-Així que quan sent això de «xoc de trens»…

-Em posa malalta. Em posa malalta. ¡No puc suportar aquesta maleïda expressió de merda! Cada vegada que la sento, em cabrejo.

-El que per a vostè és sinònim de tragèdia per a la resta és… una expressió quotidiana. Aquest és el problema, ¿no?

-És la frivolitat. ¡Si fins i tot la fan servir parlant de futbol! Que vingui un periodista i em digui que fa servir aquesta expressió malgrat que va perdre un familiar estimat en un xoc de trens. Llavors em disculparia. Mentrestant, no puc amb això. És que no puc.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Doncs quin malson: se sent cada dia.

-I no pensi que estic tot el dia patint per això, no, ni de bon tros. Soc una persona alegre. Però si toquem aquest tema, em poso malalta. Només em poden entendre els que hagin perdut un ésser estimat així. En un xoc de trens.