Anar al contingut

GENT CORRENT

"La gent vol un altre país, en pau, sense ingerències"

Rubén Guillem, fotògraf, productor de cine i publicitat, acaba d'inaugurar la mostra 'Afganistan possible' al Pati Llimona

Olga Merino

Rubén Guillem, fotògraf i productor de cine i publicitat.

Rubén Guillem, fotògraf i productor de cine i publicitat. / CARLOS MONTAÑÉS

Homes que cuiden els seus cavalls, un taller de reparació de pneumàtics, un venedor de gàbies al mercat... Les imatges en blanc i negre d’'Afganistan possible' (fins al 26 de juny, al centre cívic Pati Llimona) mostren el miracle d’una quotidianitat en pau després del terror imposat pel règim talibà [1996-2001]. Rubén Guillem González (Ibi, Alacant, 1971) va fer les fotografies durant el rodatge, l’any 2006, del documental 'La mirada de Ariana', del director Ricardo Macián.

¿Què explica el documental? Narra les vivències de nou empleats de l’Afghan Film Organization que van aconseguir salvar l’arxiu cinematogràfic del país durant el mandat dels talibans.

Que havien imposat la seva destrucció. Sí. Els integristes islàmics van ordenar als empleats cremar totes les cintes de la Filmoteca de l’Afganistan i van prohibir fer noves gravacions. Per salvar l’arxiu, nou d’ells van aixecar una paret i un sostre fals i van amagar el que van poder.

¡Van arriscar la vida! Totalment. Per no aixecar sospites, van anar entregant pel·lícules estrangeres, sobretot soviètiques, nord-americanes i ­índies. Moltes cintes de Bollywood.  

¿Van poder visionar el material salvat? Me’n recordo, per exemple, d’haver vist la visita que va fer Eisenhower a l’Afganistan, el desembre del 1959.

Caram, que interessant. També havien guardat la filmació de quan els talibans van ocupar Kabul i van penjar l’expresident Najibul·là, el 1996. I imatges de la visita del líder soviètic Nikita Khrusxov el 1955. I dones que voten en alguna elecció durant els anys 60 o un reportatge en blanc i negre sobre els Budes de Bamiyan [volats amb dinamita pels talibans el 2001].

O sigui, una espècie de NO-DO afganès. Exacte. També imatges d’un pícnic al costat d’un llac o de la febre dels hippies durant els anys 70. Pel·lícules que formaven part de la cultura i la història afganeses. La seva memòria històrica.

¿Els va costar fer el documental? Amb els treballadors, cap problema. Però el director de la Filmoteca, al principi, demanava pasta. No entenia que érem quatre amics amb molt pocs recursos.

Durant el rodatge, vostè feia fotos. Portava dues càmeres analògiques i vaig aprofitar per retratar el que passava al voltant. Em va sorprendre sobretot com la gent corrent intentava viure la seva vida en un país devastat per dècades de violència.

Des de l’ocupació soviètica del 1979. Pensi que, a l’Afganistan, l’esperança de vida se situa al voltant dels 45 anys, de manera que la majoria de la població només ha conegut la guerra.

¿Destaca alguna foto en especial? N’hi ha una on un grup d’homes juguen un partit de voleibol enmig del no-res. Vaig voler captar aquesta normalitat que mai veiem als informatius, la de la gent comuna, la que vol un altre país, en pau, sense ingerències, viable. Són encantadors i hospitalaris, malgrat tot.

M’agrada la de les nenes a l’escola. Sí, en una escola de Kabul. Els talibans havien apartat la dona de la vida pública i l’educació. Quan el vam visitar, el país recuperava el pols, tornava a la vida: po­dies comprar un mòbil o una gàbia; els fonamentalistes havien prohibit fins i tot la cria d’ocells, que allà és molt tradicional.

Han tornat els atemptats mortífers. Com diu un amic meu, l’Afganistan és difícil de controlar fins i tot en el joc del Risk. El Govern afganès es veu incapaç d’imposar la llei davant els senyors de la guerra. No els hem de girar l’esquena. 

0 Comentaris