«Per sobre de tota la resta, hi ha la llibertat»

Oualid Halli (Nador, Marroc, 1994) va arribar a Barcelona fa quatre anys sense ni un euro, sense ni una gota d’insulina i força por. El Casal dels Infants li va donar un cop de mà i ell hi va posar la resta: alegria, vitalitat i tenacitat. 

–Em vaig escapar de casa als 12 anys, sense estudis ni res, perquè el pare s’emborratxava i maltractava la mare. Per aquest motiu i per un altre, un dia no vaig poder més, vaig travessar la frontera de Melilla i em vaig entregar a la policia local. La meva mare es va passar sis mesos plorant i sense saber res de mi.

 

–El van portar al centre de menors.

–El centre de Melilla és el pitjor de tot Espanya; La Purísima, es diu. Hi vaig viure coses que no m’hauria imaginat mai.

 

–¿Coses com quines?

–Dormíem cinc nois a cada habitació, barrejats nens de 12 anys amb altres nanos que ja en tenien 16 i 17. Alguns d’aquests claven pallisses, roben, violen…

–¿Va ser víctima d’aquest assetjament?

–Em van violar una vegada. Els nois em van amenaçar de marcar-me la cara si parlava. 

–En va sortir el 2012. 

–Sí. Així que fas els 18 anys, et diuen adeu, busca’t la vida. No tenia cap document, i a Estrangeria em van demanar un contracte laboral i fins i tot el certificat de penals. ¡Però si jo havia arribat als 12 anys i estava sota tutela! A sobre, al sortir del centre em van detectar la diabetis.

–¿Com es va buscar la vida?

–Vaig treballar en negre amb el contraban, de matuter, i també al cementiri ajudant les dones a netejar els nínxols. Al final, vaig aconseguir un contracte de mentida com a favor per arreglar-me els papers. 

–¿Per què Barcelona?

–Havia contactat per Facebook amb un amic a qui havia conegut al centre de menors i ell em va animar a fer-ho. Allà, a Melilla, la gent és més tancada i hi ha més pressió social.

–Entenc que vostè és homosexual.

–Sí.

–¿S’estima més que no en parlem?

–No, cap problema. Jo al Marroc no tenia sortida, i fins i tot un cop vaig intentar suïcidar-me. Allà està penat amb presó. Pensi que els nens, quan perceben la seva identitat sexual, prefereixen quedar-se a casa sense anar a l’escola per por de l’assetjament.

–Terrible.

–Al principi, jo em sentia gai però no ho acceptava; creia que era una mania, una desviació, com diuen ells. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig veure que no calia amagar-se, no m’ho podia creure. Aquí m’han aconsellat, explicat, ajudat.

–Els nois van agafats de la mà pel carrer.

–Miri, la llibertat és el valor suprem i està per sobre de tota la resta. He conegut nois que han arribat fugint d’altres països pel tema sexual i expliquen unes històries que fan venir esfarrifances.

–¿Quin és la seva situació ara?

–Tinc permís, feina de cambrer en un bar i visc al Poblenou, amb quatre companys, en un pis compartit que ens ha facilitat el Casal.

–¿Ha pogut conèixer algun nano extutelat, dels que esnifen cola?

–Uf, a Melilla n’hi havia molts. El meu germà, que fa poc va marxar a Alemanya, també va estar amb això i l’haixix. A ell i a un amic els vaig preguntar per què ho feien si no ajuda en res; al contrari.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què li van contestar?

–Que ho feien perquè els treia l’al-gurba, la pena, la tristesa de la immigració, d’estar lluny de casa, sense família. Altres, en canvi,  escolten música i se’n van a ballar. A vegades, jo també em sento així, però se’m passa plorant; jo he nascut alegre.