"Hi ha molta gent que és 'garrofista' i no ho sap"

Fill d’antiquaris, Bernat Daviu va néixer el 1985 a Fonteta, un poble de l’Empordà profund, i amb la majoria d’edat se’n va anar a estudiar art a Londres, on va treballar a la luxosa sala de subhastes Christie’s. Instal·lat ara a Barcelona, l’artista i galerista impulsa el moviment 'garrofista', un col·lectiu inspirat en les avantguardes que fa servir la garrofa com a metàfora de la precarietat i de la resistència. Daviu, que a la foto porta l’uniforme 'garrofista', exposa retrats dels membres del grup a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet. 

–¿Néixer a l’Empordà marca caràcter?

–Néixer en un poble sempre té les seves particularitats. Jo sempre estava al meu aire, jugant al carrer. 

–I d’aquest ambient rural va passar directament a una megalòpolis com Londres. 

–Volia canviar d’aires. Vaig estudiar a l’escola d’art Central Saint Martins i de seguida vaig entrar a treballar a Christie’s.

–La casa de les subhastes milionàries.

–És un teatre fascinant. A l’entrada et rep un porter uniformat, la sala és espectacular, un altre món. Veure com se subhasten obres d’art revolucionari que parlen de transformar la societat mentre se serveixen còctels impressiona.

–¿Quina situació li va xocar més a Christie’s?

–Un dia es venia un lot d’armes, que no són sant de la meva devoció. Era el primer cop que atenia un col·leccionista per telèfon i havia de trucar-li a Texas i licitar per un rifle. Aquella veu freda em va intimidar; hauria jurat que era Charlton Heston, si no hagués estat mort. Al final vam aconseguir el rifle, però quan vaig penjar estava amarat de suor. 

–De Fonteta a Londres i del luxe de Christie’s a la precarietat 'garrofista'. 

–Aquestes contradiccions entre l’art i el mercat de l’art les he utilitzat molt en la meva obra. Va arribar un moment que, com molts artistes, em vaig plantejar per a què servia el que jo pintava i vaig pensar: «¿I si organitzéssim un moviment semblant a les avantguardes artístiques que volien trencar amb l’'statu quo' i canviar la societat? ¿Es podria recuperar aquell esperit utòpic i revolucionari des d’una perspectiva actual irònica i romàntica?».

–I van triar com a emblema la garrofa, que remet a èpoques de guerra i escassetat. 

–El moviment va néixer arran d’un projecte que la Fundació Miró ens va encarregar a Joana Roda i a mi, i resulta que la garrofa també té un simbolisme important en la vida i l’obra de Miró.

–¿Quina relació tenen?

–Quan anava a París sempre duia a sobre una llavor de garrofa que havia agafat als camps de Mont-roig del Camp; el feia sentir-se a casa. ¿Sabia que la paraula 'quirat' ve del grec 'karat', que significa llavor de garrofa?

–No en tenia ni idea.

–La garrofa i l’or semblen coses oposades, però antigament l’or es pesava amb llavors de garrofa, i per això es diu que l’or té tants quirats.

–¿I què pot aportar el 'garrofisme'?

–És el moviment de la gent creativa que viu en la precarietat i una crítica encoberta a una societat en què la cultura cada dia té un paper menys rellevant i li importa tres raves a tothom. És l’avantguarda del silenci, perquè hi ha molta gent que és 'garrofista' i no ho sap.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Però què pot contribuir a canviar?

–Abans pensava que l’art havia de ser supertrencador, que havia de transformar la política i la societat. No sé cap on evolucionarà el moviment, però penso que el que ha de canviar l’art és la sensibilitat i aquest és el meu objectiu: intentar sensibilitzar la gent a través de l’art. Fins aquí em veig capaç d’arribar.