La bretxa socialista

La crisi del PSOE ha originat en els últims mesos, des del dramàtic i tumultuós comitè federal de l’1 d’octubre, en què Pedro Sánchez va ser forçat a abandonar la secretaria general, desenes de cartes dels lectors d’EL PERIÓDICO. Les seves opinions, gairebé sempre des d’una perspectiva d’esquerres, han pivotat sobre dues idees: que el que està en joc va més enllà d’una pugna entre persones (encara que a vegades ho hagi semblat, i molt) i que el PSOE no tancarà les ferides després de les primàries d’aquest diumenge. I és comú a gairebé totes les participacions el desig que a Espanya es forgi una alternativa real al PP i la convicció que Sánchez ha sabut encarnar molt bé el paper de polític aliè a l’establishment.

El 13 de juliol del 2014, Sánchez va aconseguir el lideratge d’un PSOE ja en declivi. Va tenir els vots del 49% dels militants i el suport de tots els pesos pesants del partit. «Els grans líders del PSOE sabien que el gran fracàs estava cantat i que havien de buscar el testaferro de torn perquè rebés tots els cops», escriu Amadeu Fernando, de Barcelona, que afegeix: «Però resulta que el testaferro té molta més personalitat i caràcter del que creien els vells dirigents». I opina Jaume Font, també barceloní: «Susana Díaz està recolzada pels dinosaures de tota la plana major del PSOE, i, és clar, l’únic que vol és ser com ells, encara que no s’ha adonat que ja no són d’aquesta època».

"ÉS ARRIBISTA, CALCULADORA"

Des de Sant Sebastià, Rafa Zamora dona estopa a la dirigent andalusa –«és arribista, calculadora» i no s’adona que «la societat s’ha atipat que sempre es mengin el pastís els mateixos que després surten per portes giratòries»–, pero també a Sánchez –«la seva arrogància sembla no tenir límits»–, si bé li reconeix que «va ser fidel als seus principis i va dir no a Rajoy». Del tercer aspirant, Patxi López, sosté: «No entenc la seva estratègia: no té cap possibilitat de guanyar i de totes passades en sortirà escaldat». 

Manuel Gutiérrez Cañizares, de Bigues i Riells, exposa els seus desitjos «com a socialista»: «Un PSOE que miri cap endavant, que reconegui els seus errors i s’enorgulleixi dels seus èxits, que utilitzi la gent treballadora que al seu dia el va empènyer al poder perquè torni a confiar en ell amb els seus actes. Un PSOE que sigui capaç d’aglutinar tots els vessants socialistes perquè l’última veu sigui la del poble». Una aspiració no gaire diferent de la d’un altre militant «de tota la vida», Francesc Carafí, de Sant Sadurní d’Anoia: «Un PSOE que representi la classe mitjana. Un PSOE realista i d’esquerres (...). Un PSOE que no estigui dominat pel poder econòmic».

EL RISC D'UNA ESCISSIÓ

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Alguns lectors han incidit en les seves cartes en una de les qüestions que més enfronten Díaz i Sánchez, la predisposició a arribar a un pacte amb Podem. «Fins i tot ­suposant que fossin la segona força, ¿com podrien governar sense pactar amb Podem?», pregunta Serafín Valladares, de Cangas de Morrazo (Pontevedra), en al·lusió al menyspreu de la formació morada per part de la presidenta de la Junta d’Andalusia. S’ha de donar una opor­tunitat a un pacte d’aquest tipus, explica Domingo Sanz, d’Esporles (Mallorca). «No atrevir-se a concedir-la té dos noms possibles, i el millor és covardia», sentencia.

La crisi del PSOE no és gaire diferent de la que pateixen gairebé tots els altres grans partits de la socialdemocràcia europea, atrapats entre un liberalisme sense fre, la recessió econòmica i el debilitament de l’Estat del benestar. El seu vell discurs no ha sigut renovat en la part que ho necessitava, i en canvi ha oblidat principis fonamentals. Hi ha lectors pessimistes sobre el fet que el líder que surti de les primàries de demà sigui capaç de tornar al PSOE l’esplendor perduda. «No sembla que cap dels candidats sigui el cap que pugui trobar la clau que recuperi el pols socialista i doni cobertura política a exclosos, aturats, precaris i assalariats», diu Jesús Pichel, de Madrid, que també veu difícil que el perdedor es pugui integrar en l’equip del vencedor i adverteix del risc d’una escissió. Altres, com Anna Maria Muntada, de Granollers, criden els socialistes a «unificar-se sense recels ni ressentiments per ser autèntica alternativa de Govern als populars». ¿En seran capaços?