«El més meravellós és quan la idea cristal·litza»

Nascut en un poble agrícola en plena postguerra, Aniceto Jiménez Pita (Oliva de Mèrida, Badajoz, 1947) és membre de l’Académie Horlogère des Créateurs Indépendants, un club suís d’elit que reuneix els 34 millors rellotgers del món. Fins i tot The New York Times s’ha tret el barret amb les creacions de Pita Barcelona (Meridiana, 223). Treballa amb el seu fill: Daniel, un esade establert a Tòquio, s’ocupa de l’entrellat empresarial i de la relació amb els clients; ell hi posa la creativitat.

–¿Com va saber que volia ser rellotger?

–Al poble, de petit, anava amb una maleteta d’eines, i la gent em deia: «Aniceto, escolta, passa per casa, que tinc un pany que no tanca bé». 

–I anava cap allà.

–Sí, quan no hi havia escola. Jo sobretot em dedicava a observar, que és la clau dels oficis artesans: veure on hi ha l’error.

–Home, no es tregui mèrit.

–És la veritat. M’espavilava a saber-ho perquè, a canvi de l’arranjament, em donaven el dinar o el berenar. I així vaig anar fent, que si una màquina de cosir, que si un rellotge… També arreglava el de l’església.

–¿De petit? ¡No em digui!

–Com que feia d’escolà, així que podia pujava al campanar a passar les hores mortes. Havia observat moltes vegades com era el seu funcionament, i d’aquesta manera anava assimilant coneixements a poc a poc.

–O sigui, en va aprendre tot sol.

–Sí. El millor aprenentatge és la pràctica. La mateixa tecnologia porta un rellotge que una locomotora o una màquina d’escriure. Només que la rellotgeria és la part més sublim de la mecànica.

–Té el taller ple de llibres en alemany.

–Com que a Espanya no hi havia gaire tradició rellotgera, vaig haver d’aprendre l’idioma pel meu compte per evolucionar.

–Es nota que l’apassiona.

–Sempre he estat jugant, experimentant, fent coses... És una sort ocupar-te en una cosa que t’omple. Em llevo amb il·lusió i li asseguro que, quan la idea cristal·litza, és el més meravellós del món; això no es paga amb diners. 

–Va venir a Barcelona amb la família el 1961. 

–El meu pare tenia un taller d’ebenisteria, però a Extremadura, al poble, no hi havia feina per a vuit germans.

–¿I la rellotgeria?

–De jovenet, mentre estudiava peritatge a l’Escola Industrial, treballava per a altres tallers i els dissabtes i diumenges feia el repartiment d’una pastisseria. Després, vaig entrar a treballar a la fàbrica Siemens, de Cornellà. Fins que per fi vaig poder muntar el meu taller de rellotgeria el 1971.

–I un dia es va plantar a l’acadèmia suïssa.

–Vaig anar a Basilea el 2004 amb un prototip que no estava del tot acabat. Dos anys després, em van admetre.

–Devien quedar impressionats, però ¿què tenia d’especial el seu invent?

–Era l’Oceana, un rellotge amb una caixa completament estanca, sense corona ni juntes ni punts febles, amb un sistema per posar-lo en hora mitjançant un engranatge magnètic. Pot submergir-se a 5.000 metres.

–Diuen de vostè que és un geni.

–Nooooo, noooo… El que passa és que m’a­grada, soc constant i faig rellotges artesans que poden competir amb primeríssimes marques, les més luxoses. Els col·leccionistes valoren molt el rellotge innovador.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Li han posat un carrer al poble?

–No, però se’l mereixeria més el meu pare. A més d’ebenista, era un home molt erudit, perquè llegia molt, i ensenyava a llegir, escriure i cultura general als pagesos sense cobrar res; a canvi, li donaven ous o unes verdures de l’hort.