"Em va afectar la crisi, però soc una migrant de luxe"

Una porta oberta és una oportunitat. De sortida o entrada, com una frontera territorial, convida a conèixer, a enriquir-se, a aprendre i tornar, o a sentir-s’hi bé i quedar-s’hi. A qui canvia d’escenari l’envolten nous actors, noves històries i emocions. Així és com tot migrant forçat, travessant la porta a l’exili a la recerca de refugi per a la seva vida, reescriu el seu futur, reprograma el seu viure i, en el millor dels casos, torna a posar arrels, intentant, per supervivència emocional, que el seu cor i la seva ment no quedin ancorats en l’ahir. Anabel Campo Vidal (Camporrells, 1959) ha llegit això en el pòsit vital de l’exili republicà a Mèxic.

–I va decidir explicar-ho en un documental.

–Sí. El 2014, quan es complien 75 anys de l’arribada dels espanyols republicans a Mèxic, es van organitzar exposicions i molts altres actes culturals, i vaig pensar que era el moment de rescatar algunes d’aquelles històries, en primera persona, dels que van viure aquell exili, en un costat i en l’altre.

–Són ells els que expliquen la història que ha anomenat 'Amor, desamor y exilio'.

–Exacte, són històries molt emotives. És necessari conèixer les penúries que es van viure. La guerra parteix cors i divideix les famílies i el documental mostra segones famílies que, sense la guerra, no haurien existit.

–La guerra civil s’ha novel·lat tant que veritat i ficció es barregen en la ment. 

–En realitat, com que a mi sempre m’ha cridat l’atenció aquella Espanya partida en dues per la guerra, i gent fugint i part d’ella quedant desconnectada del seu país i la seva gent per sempre, vaig escriure un curt. 

–¿Amb quin argument?

–Una noia catalana que sap que té un avi a Mèxic, però del qual mai ha sabut res directament. 

–El documental 'Amor, desamor y exilio', que es projectarà als Cinemes Girona de Barcelona dimarts que ve –20.00 h– ha anat a la recerca de la pura realitat. ¿On posa l’accent el seu treball audiovisual?

–Són històries explicades des del dolor del cor, sense entrar en política. Els fills de l’exili expliquen com va ser el nou arrelament dels seus pares o avis. Documentar-ho m’ha permès, a mi i a les famílies, reunir germanastres o parents que havien viscut distanciats. L’esperit del documental és reconciliador i un agraïment al poble mexicà que va acollir 25.000 exiliats republicans d’Espanya. El president Lázaro Cárdenas va noliejar vaixells des de les costes franceses per portar al seu país els republicans que havien creuat la frontera a França, i Mèxic els va rebre amb els braços oberts.

–Ningú nolieja cap vaixell avui per auxiliar sirians ni africans...

–No, no tenen aquesta sort, és un drama brutal. La crisi migratòria d’avui és tremendament dramàtica, i no hi ha mostres ni actitud d’acollida a nivell de governs.

–¿Vostè es considera migrant?

–A mi m’ha tocat ser migrant de luxe. M’ha afectat la crisi recent a Barcelona, que és la ciutat de la qual em sento, perquè vaig arribar-hi amb sis mesos, quan ens hi vam traslladar en família des del poble. I a través d’una amiga mexicana, vaig trobar una feina a DF. Gràcies a això, compleixo el meu somni, des de fa 8 anys, a l’hivern visc a Mèxic i a l’estiu a Barcelona. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–A nivell personal, amb amics als dos costats, i des de la seva professió, com a guionista i documentalista i periodista, amb vostè flueix informació cap als dos costats.

–És una pena que no explotem més els llaços culturals amb Mèxic, on part del seu mestissatge és la nostra història també, i amb Llatinoamèrica. Hauríem d’establir més nexes d’unió, perquè és una llàstima que allò que ens uneix no es reforci, seria un enriquiment claríssim. Hi ha tant a aprendre els uns dels altres...