Anar al contingut

Gent corrent

«Em vaig voler treure la vida per anar amb el meu fill»

Va patir dos episodis de depressió clínica. Un programa a l¿emissora Ràdio Salt li ha fet recuperar la il·lusió

Olga Merino

¿Hi ha res de més terrible que la pèrdua d’un fill? Julia Massó González (Barcelona, 1961) en coneix la resposta. Tot i la cicatriu inesborrable, va començar a recuperar l’autoestima l’any passat, a l’entrar a formar part de la Fundació Privada Drissa, de Girona, una entitat associada al programa Incorpora de l’Obra Social La Caixa, que té com a missió millorar, a través de la feina, la vida de les persones que pateixen malalties mentals.

–El meu trastorn és de tipus nerviós, per un seguit de garrotades que em va clavar la vida.

–L’escolto, per favor.
–Tot va començar el 9 de maig del 2005 quan vaig tenir un accident de moto; treballava de reposadora, i va ser anant d’un súper a un altre. Aquell mateix any, només quatre mesos després, el meu pare va morir de càncer, i la meva mare es va deixar –tots dos eren carn i ungla–. Encara no havia fet el dol del meu pare, quan ella va morir d’un ictus.

–Va aparèixer llavors la primera depressió.
–Vaig caure en picat. Vaig haver de deixar de treballar. El marit, el meu germà i els fills em van ajudar a aixecar-me i, just quan començava a millorar, al cap d’un any i poc, es va matar el meu fill d’un accident. Tenia 15 anyets. Va ser davant de casa, a la urbanització.

–No hi ha paraules de consol.
–Em vaig voler suïcidar per anar-me’n amb el meu fill. Em va agafar un trastorn, em vaig ennuvolar i em van haver d’ingressar perquè no reconeixia ni el meu marit ni el meu germà. Només deia que tenia un fill i una filla. Dos dies després, vaig començar a recordar.

–Quin trago tan amarg.
–La psicòloga em va ajudar moltíssim. He tingut baixades en dates concretes, com per Nadal o en el seu aniversari. També el 9 de maig: tots dos vam tenir l’accident de moto exactament el mateix dia, amb sis anys de diferència.

–És comprensible que s’enfonsés.
–No sortia de casa, ho veia tot negre. El meu marit plorava demanant-me que em sobreposés, que el meu fill no hauria volgut veure’m així. El pobre li va fer el boca a boca i se sentia culpable per haver-lo deixat anar.

–Va començar a aixecar el cap al juliol, diu.
–Des que vaig entrar a Drissa. Amb ells he après informàtica i, a més, m’ajuden a buscar feina. Soc locutora del nostre magazín a Ràdio Salt, els dijous de cinc a sis de la tarda. ¿Sap com es titula el programa? Ens patina l’embrague.

–Bé, ¿i a qui no a vegades?
–[Riu] Està molt bé el programa. Un company, el Jordi, presenta les patinoticias, la seva lectura particular de l’actualitat. Tots patim alguna classe de trastorn mental i ho suportem amb la medicació. M’hi sento molt a gust allà, tant amb els companys com amb els assistents.

–¿Per què?
–M’hi sento recolzada, em comprenen. Si tinc algun problema, em busquen solució. Són com àngels que han passat per la meva vida. He tornat a respirar una miqueta; no del tot, perquè és impossible.

–Fora d’allà, ¿nota cert recel?
–En el meu entorn, no, perquè saben el que he passat. Però la gent hauria d’entendre que tots estem exposats a patir alguna classe de trastorn mental.
   
–¿Em deixa veure el tatuatge del canell?
—És el símbol de l’infinit, com un vuit horitzontal, amb els noms dels meus fills, el Xavier i l’Aroa. La meva filla és biòloga, ¿sap? Li ha dedicat la carrera al seu germà.

–¿Què li ha tornat el somriure?
–Jo sé que al meu fill ja no el veuré més perquè se n’ha anat, però tinc la meva filla, que és un altre tresor. Són bons tots dos; els vam ensenyar a ser honestos, treballadors i respectuosos. 

0 Comentaris