«Poso llum als forats negres de la memòria»

Abandonada durant dècades, la tomba del cementiri de Sant Celoni on està enterrat Quico Sabaté va ser dignificada gràcies a una iniciativa popular en què va participar Argimiro Ferrero, historiador i tècnic de l'àrea de benestar social de l'ajuntament d'aquesta localitat del Montseny. En aquest espai recuperat [foto], 'Argi' relata com el seu interès en el mític guerriller anarquista s'ha anat convertint en un projecte de vida.

-¿Quan va sentir parlar per primera vegada de Quico Sabaté?

-Va ser a l'institut on vaig sentir que al poble hi havia enterrat un guerriller. Jo era un adolescent aficionat a les pel·lícules d'Errol Flynn i a les històries bèl·liques i allò em va impactar. El van matar la vigília del dia de Reis de 1960 i el van deixar estès a terra a prop d'una escola mentre a l'Ateneu es representaven els Pastorets.

-Anys després se'l va tornar a trobar.

-A la universitat em van proposar fer un treball sobre Quico, en què vaig incloure una entrevista amb el municipal que li va disparar diversos trets a la cara i a qui jo vaig servir cafès quan treballava de cambrer. A partir d'allà vaig seguir recopilant dades. Cada vegada que entro en un arxiu i trobo alguna cosa nova sento que poso llum als forats negres de la memòria.

-Sabaté, ¿guerriller o bandoler?

-És un repte personal contribuir que la gent tingui informació per saber si aquestes persones eren realment assassins. La demagògia va transformar la seva trajectòria de lluitadors per la llibertat. No tenien més remei que prémer el gallet perquè lluitaven contra la dictadura i el feixisme.

-A molts els va costar la vida i l'oblit.

-És una lluita armada molt desconeguda. Els anarquistes sempre han sigut la bèstia negra, però per a mi representen l'essència pura de la lluita i de la coherència.

-Sovint ni tan sols els familiars coneixien les circumstàncies de la seva mort.

-Una part d'aquest treball que em reconforta molt és aportar informació a familiars que no sabien com havien mort els seus pares, oncles o germans. Significa molt que ells creguin en mi i m'hagin confiat documents inèdits.

-¿Hi havia militants polítics a la seva família?

-No, però vinc de classe treballadora. Vaig néixer a Alemanya, a on els meus pares van emigrar des d'un poble de Zamora. Als 2 anys em van enviar amb la meva àvia al poble perquè no podien atendre'm i el 1973 ens vam instal·lar a Catalunya.

-¿Com ha influït en la seva vida quotidiana aquesta immersió en l'anarquisme?

-A casa sempre havíem tingut animals i quan vaig començar a estudiar l'anarquisme vaig obrir totes les gàbies. Des d'aleshores les gallines campen lliures. Recordo que em van regalar un canari, i de seguida vaig pensar: «¡Llibertat! ¡A volar!».

-¿Se li ha enganxat el virus antiautoritari?

-Tinc la fama d'inconformista. Si veig que alguna cosa és injusta, ho he de dir, encara que em causi problemes. Tinc dues filles bessones i els intento transmetre aquest esperit crític. Sempre els dic que a casa no mana ningú. Una cosa és que la seva mare i jo tinguem més edat i coneixements i que la nostra opinió pugui tenir més pes, però les opinions s'han d'argumentar i les coses es decideixen entre tots.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Quan publicarà la seva investigació?

-Em falten entrevistes, acabar de buidar arxius i posar en ordre la informació. Però el títol del llibre ja el tinc, 'Tres hermanos contra Franco: Sabaté Llopart'. A més de Quico, hi havia Manel -que va ser víctima de ser germà de qui era- i Josep, que va deixar un fill de mesos a Tolosa per venir a Barcelona, on el van matar. És hora que ells també surtin del forat negre de la memòria.