«No es busca perfecció, sinó que la foto digui alguna cosa»

Paulo Coelho deia al seu llibre L’alquimista que quan alguna cosa es desitja de veritat, l’univers conspira perquè es realitzi. Doncs bé, Vicenç Rovira (Barcelona, 1952) estava buscant un lloc on exposar una sèrie de fotografies d’arbres quan es va lesionar un lligament. I per arribar a la consulta del fisioterapeuta havia d’entrar al claustre de l’antic Hospital de Malalts i Pobres de Torroella de Montgrí, un preciós lloc de parets buides. Rovira va consultar el patronat de l’hospital, avui un centre sociosanitari, i va rebre l’aprovació per vestir amb fotografies els murs d’aquell claustre. 

D’això ja fa 15 anys...

Sí, i tots els mesos hi hem exposat fotos. És un lloc de lliure entrada, i no hi ha cap control. Per tant, tampoc sabem la gent que pot arribar a passar-hi. És un lloc molt silenciós, i amb molta llum; depèn del moment del dia, fins i tot massa.

¿Qui té opció a exposar aquí?

Qualsevol persona ens pot presentar la seva proposta. Moltes associacions de fotografia organitzen premis i exposicions per triar la foto perfecta. Nosaltres no. Aquí no es busca perfecció, sinó que la foto digui alguna cosa, que ens expliqui una història. 

¿Aquest és el sentit de la fotografia per vostè, que serveixi per explicar històries?

La fotografia és un mitjà d’expressió artístic, és la germana petita de les arts. Expressa vivències i coneixement, és cultura. Com qui s’apassiona escrivint o llegint, la fotografia és, per a mi, una afició. Bé, va arribar a ser una obsessió mostrar i explicar amb imatges. Cada fotògraf té la seva mirada del món.

¿Quines històries ha explicat vostè?

Vaig voler mostrar l’alegria de deu parelles de llarg recorregut, amb 30 anys com a mínim de convivència. I fa sis anys vaig plasmar els canvis al poble de Gualta a través de la gent. Vaig anar de casa en casa fent fotos de grup. En vaig fer a magribins, sud-americans, gent de Barcelona i també famílies de Gualta de tota la vida.

I va considerar útil crear l’Associació d’Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí el 1999. ¿Com ho va fer?

La vaig fundar perquè sabia que trobaria més persones tocades per la cultura fotogràfica, per poder parlar de fotografia i ajudar-nos mútuament. Vaig anar a explicar-ho a les botigues de fotos. Jo visc a Gualta, però hi ha més gent a Torroella, i vaig anar  allà, ells coneixien la gent que els portava rodets a revelar. En el moment de la fundació hi vam anar una quinzena, i avui en som 50.

¿Què hi fan?

Organitzem cursos de fotografia, les exposicions al claustre, tot gratis, i cada dos anys donem tres beques. Donem 400 euros per desenvolupar un projecte de fotografia, amb què després editem un llibre i l’exposem. I, per potenciar més treballs creem el Festival Mirades, la cinquena edició del quan ara està en marxa. Va començar l’1 d’abril i s’acaba el 24. Hi ha 25 exposicions entre Torroella, l’Estartit, la Bisbal i Ullà. D’aquestes, 23 les ha seleccionat un jurat i dues són de fotògrafs convidats, aquest any un del Perú i un altre de Colòmbia.

Per si algú, d’aquí al dia 24, vol assistir als actes del festival, ¿què hi ha aquests dies?

Hi ha xerrades, un cicle de cine i fotografia, el dissabte 22 farem la fira de la fotografia, amb editorials dedicades a la fotografia, autors que s’han autoeditat els seus llibres i fotògrafs que podran vendre les seves fotos. És a www.fototorroella.cat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Vostè va pensar alguna vegada en la fotografia com una professió per guanyar-se la vida?

No, jo era mestre, però sentia latent la fotografia en mi. I als 40 anys vaig començar a fer cursets per aconseguir la fotografia que tenia al cap. Fins fa poc vaig tenir un laboratori de blanc i negre a casa.