«No oblido mai que soc un alcohòlic rehabilitat»

No hi van intervenir les tragèdies convencionals: no hi va haver un divorci ni la mort d'un ésser estimat, ni un trànsit sostingut pels abismes de la soledat. Josep Esteban va començar a beure i després va començar a beure més i després va seguir bevent, grimpant esglaons, fins que un dia es va veure «desbordat», «completament desbordat», diu. «Sortia de casa a les sis del matí i a l'arribar a l'empresa, a base de cervesa i conyac, ja tenia la meva ració d'alcohol». És passat: la consciència del problema i la posterior rehabilitació el van treure d'aquell món, i ja no beu, però més de 30 anys després encara es considera malalt. Actualment presideix la Federació Catalana d'Alcohòlics Rehabilitats.

-L'alcohòlic anònim és una categoria coneguda. L'alcohòlic rehabilitat, com a categoria, em refereixo, crec que menys.

-Els alcohòlics rehabilitats saben que pateixen una malaltia crònica i saben que ho han de tenir present. Si ho oblidem, malament. Les associacions d'alcohòlics rehabilitats en part serveixen per mantenir viu aquest sentiment. Molts acaben la rehabilitació i se n'obliden, i és un perill, perquè la malaltia està latent dins teu.

-Conjurar el perill en grup, ¿oi?

-I hi ha un altre tema: que la societat no et reconeix sempre com a malalt, mentre que en una associació tots en som conscients, i per tant hi estem més còmodes. Sense que per això la intenció sigui formar un gueto, és clar. Al contrari.

-Quan em parla de no oblidar, jo penso que hi deu haver justament qui vol oblidar. Girar full. No tornar-hi a pensar.

-No es tracta de no seguir endavant. Miri'm a mi. Jo des d'aleshores porto una vida normal, estic casat, tinc tres fills, vaig treballar fins a la jubilació. Però sí que es tracta de tenir present una realitat.

-Família i feina. ¿No els va posar en perill, el seu alcoholisme?

-A la feina van ser molt comprensius. En aquella època tenia el càrrec de cap de compres en una empresa, i d'un dia a l'altre vaig passar a ser el noi dels encàrrecs. Però vaig conservar la feina. I a casa, igual.

-No va perdre la seva família.

-Va ser gràcies a la meva dona que vaig entrar a rehabilitació. Més d'un cop em va donar un ultimàtum. Fins que un dia em vaig veure malament, molt malament, i vam decidir que ho havia de fer.

-No deu ser agradable viure amb la consciència: «Soc alcohòlic, soc un malalt».

-Però això seria si hi pensés tot el temps, que no és el cas. Com ja li he dit, faig una vida normal. Simplement, no oblido mai que soc un alcohòlic rehabilitat. Jo estic bé perquè no consumeixo, però un alcohòlic no està mai curat del tot.

-¿Com és que va acabar presidint la federació?

-Bé, ja sap, vaig començar a col·laborar-hi. La teràpia la vaig fer al Clínic, i després vaig tornar, tot i que ja no com a malalt. Havien posat en marxa un grup de malalts difícils i em van demanar que hi col·laborés.

-¿Malalts difícils?

-Alcohòlics als quals els costava més, que tenien més problemes per assumir-ho.

-¿I l'hi van demanar a vostè per haver sigut un alumne exemplar?

-He, he, en certa manera. Quan m'ho van proposar, de seguida vaig dir que sí perquè era l'oportunitat de tornar el que havien fet per mi. Que la meva experiència d'alcohòlic rehabilitat li servís a més gent em semblava una cosa bona. De fet, vaig començar sent president de l'associació d'alcohòlics rehabilitats del Clínic.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Per què no em dona les dades de la federació? Per si algú hi vol contactar.

-Tristament, la federació no té seu ara. La seu és aquesta, casa meva. Som l'única federació a nivell estatal que no té una seu.