«En cada casament reial saudita faig unes 5.000 fotos»

Ariadna Arnés (Barcelona, 1976) és una fotògrafa de casaments. I vostès diran: «¿I? ¡Si són els pringats de l’ofici!». Doncs no, senyors. Ella, que va estudiar al Rochester Institute of Technology de Nova York, agafa vols a Riad un parell de vegades al mes per retratar les peticions de mà i els convits dels membres de la família reial saudita [hi ha més de 7.000 prínceps i princeses].

–¿Impertinent preguntar quant li paguen?

–Diguem que suficient per viure tranquil·la. Gràcies a la feina a l’Aràbia Saudita he pogut suportar la crisis, que ha afectat la immensa majoria dels fotògrafs. 

 

–¿I les propines?

–Una núvia em va donar un collaret de perles.

–¡Quin luxe de feina!

–És molt intens, ¿eh? Tot passa en poc temps. Has de ser ràpid i versàtil. Són 12 hores seguides, corrent d’un costat a un altre amb dues càmeres de fotos i una motxilla plena de material. En cada casament arribo a fer una mitjana de 5.000 fotografies. Acabo trinxada.

–¿Com dimonis la van trobar?

–Als 21 anys vaig començar a treballar en una agència. Em van contractar per fer festes d’alt estànding de Barcelona. Una de les primeres va ser el casament d’una filla de Codorníu –els retrats d’algunes convidades van nodrir el meu llibre Estupendas– i, sense proposar-m’ho, a través del boca a boca, vaig entrar en la roda.

–De Sant Sadurní a Riad hi ha un bon tros.

–A Roger Grasas, Oriol Vila i a mi ens van contractar per al casament d’Amira, la filla de Radi M. Xuaidi, amo de l’Hotel Juan Carlos I. Entre els convidats hi havia una princesa saudita. Li va encantar la nostra feina i ens va fitxar per al seu casament. Aquella vegada no vaig viatjar a Riad, però sí que vaig cobrir el següent encàrrec: l’enllaç d’una cosina seva.

 

–¿Quants n’ha fet?

–Uns 70 casaments. En 10 anys hem aconseguit que confiïn en nosaltres. Per a ells ets una artista, i et tracten com a tal.

–Vostè és una... dona.

–Les dones i els homes ho celebren per separat, i jo estic amb elles. A l’arribar em poso l’abaia [la túnica negra preceptiva] i un driver ens porta al palau o al saló d’hotel que sol ser de la mida del Palau Sant Jordi, on decoradors vinguts de fora recreen històries segons el desig de les núvies.

 

–Deu haver vist coses tan al·lucinants...

–He vist un pastís de set metres amb 25.000 flors de sucre. ¡Espectacular! I em va impactar molt tenir a les mans un collaret de diamants que la mare d’una núvia em va demanar que li cordés. El pes d’aquelles pedres em va fer entendre l’obsessió de certes dones amb les joies.

–Estan engabiades. ¿No li fa ràbia?

–Procuro no jutjar-ho. Em prenc els casaments de l’Aràbia com si anés a veure un espectacle. M’entristeix que les saudites, havent estudiat en bones universitats, no puguin explotar el seu talent més enllà de les parets de casa seva. Formen un grup molt compacte d’ajuda mútua, fins i tot entre classes. He vist princeses ballar amb el servei. Crec que han de ser elles les que diguin: «Ja n’hi ha prou d’això».

 

–¿Li fan confessions?

–No, però em permeten seguir-les a Instagram, que no és accessible. En un lloc en què és tan difícil relacionar-se, el nivell d’afició a les xarxes socials és bestial. Ara els ha agafat pels selfies, així que les fotografio fent-se fotos.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Ha pensat a anar-se’n a viure allà?

–No, no. Em paguen els vols i uns hotels esplèndids, però no hi ha gaire cosa a fer. Em passo hores i hores a l’habitació. De l’avorriment he autoeditat un llibre titulat Deserta, que reuneix fotografies tretes amb l’iPhone, moltes són autoretrats.