Anar al contingut

«El més preat és la meva vella bata de l'escola»

Gemma Tramullas

Fill i net de pagesos, Josep Maria Anglès (les Borges Blanques, 1949) va treballar durant 40 anys en formació ocupacional. Va ser feliç a la feina i no volia deixar de ser-ho quan li arribés la jubilació. Per això va decidir condicionar un antic molí d'oli i convertir-lo en el Museu Cal Pauet [www.museulesborges.com], que reuneix 1.100 objectes originals i fotografies de la vida quotidiana dels que, com ell, van ser nens en les dècades de 1950 i 1960.

-Tenia ofertes per convertir el terreny del molí en pisos. ¿Per què s'ha embolicat a convertir-lo en un museu?

-Perquè vinc d'una filosofia molt pagesa. Els quartos són quartos, i se'n van; en canvi, això ho conservo.

-Cal Pauet pertany a la seva família des de fa cinc generacions.

-Era del meu avi cinquè, Pau Farrerons Sagarra, i va ser el primer molí de poble al segle XVIII. Durant la guerra hi van caure dues bombes i el meu pare en va treure les màquines d'oli i el va dedicar a altres usos.

-¿Com se li va acudir convertir-lo en museu?

-No volia jubilar-me i acabar al bar discutint les jugades del Barça o de política, volia tenir un projecte. Però no n'hi havia prou acumulant objectes i prou, volia fer una cosa que arribés al cor, que pogués commoure moltes persones.

-I per a això res millor que recórrer a la infància.

-En tinc uns records entranyables. Jugàvem al carrer a cavall fort, a baldufes...; llegíem El Capitán Trueno, El Jabato, El Cosaco Verde..., i la nostra moneda eren les boles. Jo era molt dolent amb la cal·ligrafia, però a les meves llibretes, que estan exposades, la nota no baixa de 7. ¿Com m'ho feia? Fàcil: per cada pàgina que m'escrivia el millor de la classe li donava tres boles. Hi ha persones que no poden acabar de veure el museu per l'emoció.

-¿Quina és la seva peça preferida?

-El més preat és la meva vella bata de l'escola, que em va fer la meva mare quan tenia 6 anys. Els traus estan tots recosits, els colzes tenen quatre o cinc pedaços, les butxaques estan estripades... És commovedor, perquè veig tot l'esforç de la meva mare en temps de penúria.

-¡Quantes coses pot arribar a dir una bata vella! De fet, vostè mateix ha escrit a la pissarra escolar del museu: «Les coses senzilles també fan història».

-I és veritat, ¿no li sembla? A la bata es veu la història de l'esforç de la meva mare, però també la història del poble, perquè cinc anys després vaig tenir una bata nova i guapíssima, producte d'una època en què la fruita ens va donar diners a tots.

-¿Tots els objectes són seus?

-Vaig obrir el museu l'any passat amb unes 450 peces meves, però ara n'hi ha unes 1.100, a més d'una exposició temporal de 340 baldufes d'arreu del món. Mai m'hauria imaginat que tanta gent vindria a donar-me coses per evitar que acabin a les escombraries quan ells ja no hi siguin. Un dels regals més bonics que em van fer va ser la primera màquina de cine del poble.

-No havia calculat tota la dimensió humana del seu projecte.

-La veritat és que no. Ve gent molt interessant i parlar amb ells m'omple; cada dia és una festa. És clar que em fan mal l'esquena i els genolls i les cervicals, típic de l'edat, però el museu em dona vida. Són molts anys d'aprenentatge per acabar jugant a cartes al bar. Mentre tinguem salut, hem de fer coses.

-També escriu.

-Col·laboro en moltes revistes i el meu últim llibre tracta sobre la nostra infància. Es titula El cavaller dels canelons, que és el títol d'una història que els explicava als meus fills quan no volien menjar carn. La imaginació és el motor de la infància.

Temes: Museus

0 Comentaris
cargando